L’atenció a la discapacitat, repte del territori per als pròxims anys

Al Tarragonès i al Baix Penedès hi ha prop de 25.000 persones amb alguna discapacitat reconeguda i una evident manca de recursos a mitjà termini per atendre les seves necessitats d’inclusió laboral i social

Per . Actualitzat el

Aal voltant d’un 6% de la població catalana (més de mig milió de persones) pateix algun grau de discapacitat reconeguda per l’administració (visual, auditiva, física, mental o psíquica). A les comarques del Tarragonès i el Baix Penedès, el nombre d’habitants amb discapacitats declarades s’apropa als 25.000 i, per posar un exemple, només a la ciutat de Tarragona hi ha 1.375 persones que presenten alguna discapacitat psíquica. Són dades que indiquen fins a quin punt és important prendre consciència sobre el món de la discapacitat, un col·lectiu poblacional que històricament ha estat atès per associacions de familiars i fundacions i que en els darrers, amb l’allargament de l’esperança de vida de les persones discapacitades, afronta un repte majúscul. Els recursos per atendre aquestes persones són escassos i les perspectives per als pròxims anys obliguen a pensar en un impuls definitiu d’un model d’atenció a la discapacitat que, inevitablement, passa per abandonar la política de subvencions per iniciar la concertació de places públiques per part de l’administració, tal com en el seu dia es va fer, per exemple, amb les residències geriàtriques. Aquests reptes i posar de manifest les dificultats d’inclusió que les persones afectades encara es troben avui dia és precisament el que recorda cada 3 de desembre el Dia Internacional de les Persones Discapacitades.

A les comarques de Tarragona hi ha 13 entitats (sobretot fundacions i associacions familiars) que presten servei a les persones dependents amb discapacitat. Són entitats com la Fundació Estela, Solc, Topromi, l’Onada, Gresol, La Muntanyera i Ventall, que tenen cura de les persones discapacitades en gairebé totes les seves edats a través d’escoles especials, tallers ocupacionals, centres especials de treball, llar-residències i residències, com és el cas de l’espai per a discapacitats físics de Sant Salvador (Tarragona), la residència Santa Teresa per a discapacitats psíquics del Vendrell i la residència per a afectat de paràlisi cerebral Trèvol a Tarragona. En col·laboració amb l’administració, que finança part de l’activitat amb subvencions, aquestes entitats fan un servei encomiable a centenars de famílies tarragonines. Els recursos existents, però, són insuficients per cobrir les necessitats de totes les persones discapacitades del territori. De fet, només una minoria accedeixen a aquests serveis, mentre que la majoria queda sota la tutela directa dels familiars o monitors particulars les 24 hores del dia.

Actualment, les poques places ofertes per tot aquest paquet d’entitats (menys de 400 en tallers ocupacionals, 90 en residències-llars i 71 en residències llars al Tarragonès i Baix Penedès) estan ocupades. De fet, al Tarragonès no hi ha cap equipament residencial per a discapacitats psíquics. El més pròxim és a l’Institut Pere Mata de Reus, i també està ple.

La insuficiència de recursos es farà encara més evident en els pròxims anys, ja que, com passa en el conjunt de la societat, l’esperança de vida és cada vegada més alta, també en la gent amb discapacitat. Aquest fet, combinat amb l’aparició de nous casos d’autisme (cada vegada es donen menys casos de síndrome de Down), obliga a reflexionar sobre quins recursos caldran a mitjà termini al territori per atendre les necessitats del col·lectiu de persones amb discapacitat, bona part del qual arribarà a la tercera edat sense que el sistema tingui ara per ara res previst ni en l’època de maduresa ni en la vellesa. L’administració catalana, a través del Departament de Benestar i Família, vol posar fi al sistema de la política de subvenció i, en primer terme, ordenar els serveis existents amb la concertació de places públiques a través de les entitats que històricament han treballat al territori. Malgrat això, la realitat social obligarà ben aviat a anar més enllà i a treballar en la planificació de nous recursos, tant residencials com d’inserció laboral.