Els pecats dels fills

Per . Actualitzat el

Qui no ha dit alguna mentida de petit? I de gran, qui no n’ha dit unes quantes més? No sé si hi deu haver una relació directa entre les que es diuen de petit i les que es diuen de gran. El cert és que els pares sempre intentem corregir aquests petits pecats dels fills que, ben adaptats a la seva mida, només són això: petits pecats.

Tinc dubtes sobre aquest tema perquè em sorgeix l’etern dilema sobre què pesa més en la personalitat, si la genètica o l’educació. I aquests darrers dies en tinc més, des que es parla tant del petit Nicolás, aquest fenomen que, com a personatge, faria les delícies de qualsevol novel·lista. I sobretot en tinc des que vaig sentir que, en un programa, algú preguntava què deien i on eren els pares d’aquest noi.

Devia dir mentides quan era un nen el petit Nicolás? Els pares el renyaven per aquest motiu? Els feia cas o era com si sentís ploure? Els motius per dir mentides poden ser múltiples i variats, però jo els classifico en dos grups: mentir per por o mentir per aconseguir allò que vols. I què volia aconseguir aquest noi amb les seves mentides? Impressionar tothom o impressionar-se a ell mateix? Sortir a tots els mitjans o sortir de la seva pròpia closca, dins la qual no es devia sentir gens a gust? I quina responsabilitat hi tenen els pares en aquest cas? Me’ls puc imaginar ensenyant als amics l’àlbum de fotos digital del seu fill: aquí amb el José Mª rient-li un acudit, aquí el dia de la coronació, mira, mira, aquí amb el Rajoy, guaita, que jovenet!, aquí amb les amigues Esperanza i Ana Rosa, aquí a Buenos Aires amb l’Ana, just abans del discurs del café con leche… I als amics caient-los la bava. I als pares també. És una imatge potent, no? Doncs jo em resisteixo a creure-me-la. Penso que els pares normalment –i recalco normalment– no poden participar amb tranquil·litat dels èxits dels fills si saben que darrere els èxits hi ha una gran mentida. Ep!, que potser no ho sabien i el noi té tanta habilitat mentint que és capaç d’enganyar la seva pròpia mare. També pot ser. Els pares normalment, insisteixo, pateixen en silenci els pecats dels fills quan aquests són grans i poca cosa hi poden fer.

Abans, i parlo només de cinquanta anys enrere, es deia molt allò que «els pecats dels pares els paguen els fills» referint-se a malalties i vicis transmesos, a deutes heretats en vida, o mort, i a comportaments adquirits per aprenentatge involuntari. Ara, amb el principi d’autoritat paterna extingida, és difícil saber per on et pot sortir un fill, i els pares no tenen dret a dir-hi res: drogoaddicte, violent, dropo, lladre, maltractador, que semblen tots ells pecats de la misèria, però no. I també polític, corrupte, funàmbul, ensinistrador d’elefants i impostor, com en el cas que m’ocupa, que són, sense cap dubte, pecats de deliris de grandesa.

I un petit afegitó. Allò que explicava el petit Nicolás no té crèdit perquè en deia de l’alçada d’un campanar, però si s’esquitllava entre el govern i els polítics, entre la reialesa, el CSI i les altes esferes del poder, sobretot polític –les fotos en donen testimoni– potser la tan costosa, lloada i garantida seguretat de l’estat és una altra mentida. Hi ha algun pare per assumir-ne la culpa?