El transport públic fa ciutat

Per . Actualitzat el

El darrer plenari de l’ajuntament va viure un debat força productiu sobre transport públic, motivat per una moció que havia presentat el sindicat Comissions Obreres demanant un compromís ferm de la ciutat amb la seva Empresa Municipal de Transports. Em sembla que no són sobreres algunes reflexions sobre aquesta qüestió.

Només cal que ens imaginem el plànol sencer de Tarragona, de ponent a llevant i del mar fins a l’interior, per comprendre que a casa nostra el transport públic, els autobusos urbans, no representen només un servei com qualsevol altre dels que pugui prestar l’ajuntament. En una ciutat com aquesta, extensa i fragmentada en nuclis de difícil connexió, l’autobús –ja que encara no tenim tramvies– esdevé una part primordial del mateix sistema urbà. Sense la xarxa de transport públic la Tarragona que coneixem avui no seria concebible. És el pas regular d’aquests autobusos vermells el que fa possible que entre Bonavista i Ferran, o entre el Serrallo i Sant Salvador, percebem una única trama urbana en comptes d’un arxipèlag d’edificacions sense relació les unes amb les altres. Sempre s’ha insistit en la funció social del transport públic, però trobo que també és important posar de manifest la realitat física i material que ens aporta. L’existència dels autobusos ha fet la ciutat tal com és ara. Sense autobusos no tindríem Tarragona.

Tot això ve a tomb a causa de les dificultats endèmiques que pateix l’Empresa Municipal de Transports, que la nefasta gestió de la crisi que du a terme el govern central del PP agreuja encara més. Amb l’aprovació de la Llei de «racionalització i sostenibilitat» de l’administració local (LRSAL) s’obre la porta a la privatització de les empreses municipals que no disposin del finançament adequat. Aquesta és una disposició que amenaça directament el transport, perquè com és fàcil d’entendre, la naturalesa d’aquest servei el fa tan indispensable en termes humans com difícil de sostenir des d’un punt de vista estrictament econòmic. Mai no ens plantejaríem vendre’ns un carrer o una plaça a un particular o a una empresa privada, però amb la llei a la mà ara és possible que una ciutat perdi la seva EMT, si hi ha números vermells.

L’Ajuntament ha aprovat la moció de CCOO on es fa, precisament, una defensa completa de la necessitat de mantenir el transport públic en mans públiques. Que tots els grups municipals hi votéssim a favor ens pot fer sentir un cert alleujament, però mentre les hisendes locals pateixin l’ofec a què els ha sotmès aquesta política d’austeritat forçada, mentre hi hagi governs neoliberals a les administracions superiors, mai no podrem considerar que els autobusos s’han salvat del tot de la privatització. El patrimoni públic ha esdevingut un objectiu molt cobejat per a un determinat tipus d’empresaris que han vist en la crisi l’oportunitat de fer-se d’or, i si la legislació els ho posa fàcil, com és el cas, cal que mantinguem una actitud vigilant per evitar que es pugui utilitzar qualsevol pretext per aprimar encara més el que ara és de tothom.

Sabem, per l’exemple, d’altres ciutats on el transport ha estat privatitzat, que el servei ha empitjorat en comptes de millorar, i que tot plegat resulta més car per a les butxaques de la ciutadania i per a les arques municipals. Una xarxa d’autobusos que hagi de produir, obligatòriament, beneficis comptables, no s’adapta mai a les necessitats de la població. Les línies es dissenyen pensant en els diners que se’n pot obtenir, i no pas en l’obligació de comunicar tots els nuclis del municipi. Si hi ha pèrdues, s’han de compensar via aportacions municipals als propietaris o encarint els preus dels bitllets. I la plantilla de l’empresa disminueix fins a límits que fan que la qualitat del servei se’n ressenti.

Totes aquestes consideracions ens han de servir d’estímul per vetllar pel futur del nostre transport. No només amb declaracions d’intencions, sinó amb fets. L’Ajuntament de Tarragona es va dotar el 2012 d’un pla de mobilitat. Cal desenvolupar-lo i treure’n tot el rendiment possible. Incentivant l’ús dels autobusos i reduint el dels vehicles privats garantim també la cohesió social i física de la ciutat, i ens alliberem de l’amenaça que, en algun moment, empresaris no gaire competents facin el seu agost amb les nostres necessitats. Encara que mantenir el transport sigui tot un repte, els avantatges que en traiem no ens haurien de fer dubtar. Ens calen més i millors autobusos, però ens cal també una consciència clara de la seva utilitat, tant per als veïns i les veïnes com per al concepte mateix del tipus de ciutat on volem viure.