Roberto Villarreal, periodista d’origen basc establert a Tarragona fa més de deu anys, ha debutat exitosament com a escriptor de novel·la. La seva primera obra, ‘Lignum Crucis’, ha entrat amb bon peu dins de l’univers del llibre electrònic. Des de fa dos mesos està entre les 100 obres més venudes de l’Estat a través de la plataforma Amazon i ocupa un lloc en el top 20 dels llibres amb més descàrregues en el gènere de ficció històrica d’acció i aventura.
Què vol dir ‘Lignum Crucis’?
Es coneix com a Lignum Crucis el conjunt de relíquies de la creu on va morir Jesucrist. Són relíquies molt importants i els llocs on trobem fragments de la creu, com ara Liébana o Santiago de Compostela, constitueixen llocs de peregrinació rellevants dins del món cristià. La novel·la se centra en les aventures d’una conservadora del Museo del Prado en la seva recerca d’un Lignum Crucis molt important, que en època medieval va pertànyer a un monestir de Burgos, però que va desaparèixer enigmàticament a finals del segle XIX. En la novel·la tot allò referent a la desaparició de la relíquia són veritats documentades, mentre que la part de la recerca i els sorprenents esdeveniments que passen després són ficció ambientada en època actual.
I per què aquesta temàtica?
Durant molts anys vaig treballar al diari de Burgos i em vaig especializar en temàtiques de patrimoni històric de la Catedral i l’art sacre, que allà és molt important. La meva afició per aquest món em ve d’aquella època. Llavors també vaig saber que a Burgos hi havia hagut un pedaç de la creu de Crist que havia desaparegut fins avui. Quan vaig decidir-me a escriure una novel·la vaig tenir clar que tractaria sobre aquesta temàtica, però també tenia clar que al voltant de l’art crearia un ambient dinàmic, de misteri, d’acció i d’aventures.
És un guió de pel·lícula?
Sí, sens dubte. És una història molt cinematogràfica. Hi ha intriga, aventures i acció, a banda de referències històriques. La gent que l’ha llegit em comenta que Lignum Crucis perfectament podria servir com a guió d’una pel·lícula.
I tota la història es desenvolupa en territori espanyol?
Sí, entre Castella-Lleó i Tarragona. Són els dos escenaris que conec millor i els que m’han inspirat.
‘El Código da Vinci’ és un referent?
Aquesta és la obra que tothom té en ment. Jo sempre dic que si et va agradar aquella obra també t’agradarà Lignum Crucis. No obstant això, hi ha diferències molt notables. Sobretot en l’estil de l’escriptura i en les referències socials i culturals que hi ha durant l’obra, ja que són més nostres, més llatines, i emmarcades en l’actualitat espanyola i catalana.
I ara què?
L’obra ha estat presentada al concurs d’El Círculo de Lectores per a escriptors novells. Els moviments amb editorials dependran una mica del resultat d’aquest concurs. Però la meva idea és fer una versió en paper la primavera de 2015.
A la recerca de relíquies de la creu on va morir Crist
‘Lignum Crucis’ està en la línia dels anomenats bestsellers de qualitat (Arturo Pérez Reverte, Matilde Asensi, Julia Navarro…) i segueix el llegat que va marcar El Codi da Vinci dins de les històries d’intriga amb rerefons històric, en aquest cas lligat a la màgia de les antiguitats i les relíquies medievals. Segons els comentaris dels lectors, que la qualifiquen de «molt ben escrita, fresca i entretinguda», «en l’obra de Roberto Villarreal està molt treballat l’equilibri entre la documentació històrica i el dinamisme de la narració, de manera que et submergeixes atrapat en l’obra amb ganes de llegir més i més».
La major part de l’argument, molt lligat al Patrimoni històric de Castella i a l’art sacre, transcorre a Burgos i Tarragona. L’any 1893, l’arquebisbe de Burgos, Manuel Gómez de Salazar, mor després de vendre tots els seus béns i llegar al Vaticà una suma equivalent a tres milions d’euros. Ell és l’últim propietari conegut de la Gran Creu de Fernán González, primer comte de Castella, i «pare» de l’Espanya actual. Amb la seva mort s’endú a la tomba el secret del parador d’un dels fragments més grans conservats a Occident de la fusta que va suportar l’agonia de Jesucrist. Més de 120 anys després, el 2014, Sara Guzmán, conservadora del Museu del Prado, es veu immersa en un maquiavèl·lic trencaclosques que, en la recerca de la pista de la llegendària relíquia medieval desapareguda, la converteix en una incòmoda amenaça per al poder ocult dels últims nostàlgics de l’Espanya franquista –radicalment xenòfobs i refractaris a la mescla de races i religions–, alhora que l’obligarà a conjurar els seus propis fantasmes personals.