Heu somniat mai que davant vostre s’alça una paret que mai no s’acaba i que, des de la línia de terra, sembla menjar-se el cel? La sensació d’ofec que pateixes quan veus que la paret no té final és indescriptible, com ho és la sensació de suor freda que acompanya el despertar amb el cor revolucionat. Però, què passaria si en obrir els ulls el mur continua alçat? La sensació d’opressió i d’incomunicació que neix a les dues bandes d’un envà real, psicològic, polític i econòmic que parteix societats i somnis és l’essència de l’aperitiu cinematogràfic del festival REC, que organitza la projecció d’una pel·lícula relacionada amb els darrers dies del mur de Berlín, ara que es compleixen 25 anys de la seva destrucció i de la fi de la guerra freda.
Les pel·lícules que proposa l’equip del REC per a aquest mes de novembre mostren els treballs de creadors emergents de l’Europa de l’est, que fan una revisió històrica i personal i posen el retrovisor en les vivències que s’esdevenien a l’altra cara del mur de Berlín poc abans de caure. El cicle du per títol Off the Wall i és una iniciativa de caràcter europeu que posa l’accent en les petites històries humanes que s’estructuren al voltant d’una situació insostenible que ens aboca al gran canvi final, les últimes totxanes de la paret.
La proposta inclou cinc pel·lícules que es projecten cada dilluns a les 19.30 hores al Caixaforum (Cristòfor Colom, 2) i és alhora la preqüel·la de la programació que el festival de cinema més veterà de Tarragona oferirà del 3 al 8 de desembre i un homenatge a «l’altre» 9-N, el que fa 25 anys va canviar la geografia física i social del mapa de poders del model, avui mòrbid i desgastat, de l’Europa actual.
Les xifres rodones ens agraden i la força de l’efemèride ens atrapa. Ara que el 9 de novembre s’acosta i que aquesta data té, per alguns, més significat que mai, pot ser el millor moment per fer una revisió de les realitats creuades que es van viure en aquell moment, que ens recorden que, més de dues dècades després, hi ha parets que encara no volen caure i que un mur sempre separa dues bandes que criden i gesticulen per escoltar-se, sense que ningú les pugui entendre.