Andreu Bartolomé

Aquest jove restaurador de Siurana (Priorat) i la seva dona, Maria Casademunt, han saltat a la primera plana de l’actualitat en anunciar que no pagaran més impostos a la hisenda estatal sinó que, a partir d’ara, els ingressaran directament a un número de compte de l’Agència Tributària de Catalunya. S’autodeclaren insubmissos fiscals amb Espanya i, a través de la plataforma Diem Prou!, fan una crida a les 600.000 empreses catalanes a fer el mateix per denunciar i  obligar les administracions a corregir “l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya”.

Per què un heu decidit a fer aquest pas?
Hem de deixar de demanar coses a l’Estat i començar a exigir-les. L’Estatut d’Autonomia que vam aprovar a Catalunya no hauria de ser portar a Madrid per sotmetre’l a revisió. El nostre president hauria de ser capaç de presentar-lo sense condicions i confiem que iniciatives com la nostra l’ajudin.

Creieu que tindreu molts suports en els pròxims mesos?
Això no és el més important per nosaltres. El més important és que, encara que només acabem sent una empresa, demostrarem que estem en el nostre dret a pagar els impostos al nostre país. Tenim clar que no estem fent res il·legal, però sí que agafem un camí que no és habitual. Hi ha risc, però si s’afegeixen suports i la Generalitat ho entén, el risc cada vegada serà menor. Ja avanço que des d’ara al mes d’abril, quan ens tocarà pagar els primers impostos corresponents a l’exercici de 2012, el moviment sorprendrà molta gent i hi haurà debat.

Sou conscients que poseu en perill el vostre negoci?
Sí, però partim de la base que no fem res il·legal. L’únic delicte que s’ha comès aquí, segons les lleis internacionals, és l’escapçament que des de l’Estat s’ha fet a l’Estatut d’Autonomia aprovat pel poble català. Si fóssim una nació lliure i poguéssim gestionar els impostos que paguem els catalans viuríem tots molt millor, amb millors sous i amb millors serveis per a tothom.

Parlem d’independència econòmica o d’independència ideològica?
L’única opció que ens ha deixat el govern central és anar cap a un estat propi. Hi ha hagut moltes oportunitats per solucionar el problema català i, mica en mica, ens han anat tancant les portes. Cal que ens fem respectar i és l’hora de plantejar accions reals, com ara la nostra, que apuntin cap a l’autonomia total.

El vostre cas acabarà als tribunals?
Els assessors i advocats ens diuen que no. De fet, nosaltres pagarem impostos a una adminstració legalment establerta i operativa a l’Estat espanyol. Una altra cosa és que després l’Agència Tributària Catalana s’entengui amb l’espanyola i tot quedi en no-res.

Llavors la pilota estarà a la teulada del govern català?
És que nosaltres volem que l’agafi. El president d’un país ha de prendre decisions dràstiques quan la situació ho requereix. Confio que Artur Mas es posicioni al voltant de la nostra actuació quan arribi el moment. No es tracta d’anar contra ningú, sinó d’anar a favor de Catalunya.

Quins són els passos a seguir a partir d’ara?
Farem tot un seguit d’actes públics a pobles i a través dels mitjans de comunicació perquè tothom conegui la nostra iniciativa. Es tracta de plantejar un projecte de país, d’aixecar un castell per solucionar un problema que afecta més de 7 milions de catalans.

Joan Negrié
Actor i Programador de la Sala Trono de Tarragona 

Els responsables de la Sala Trono viuen un moment difícil de descriure. Mentre el seu darrer espectacle de factura pròpia, l’aclamat ‘Bildelberg Club Cabaret’, trenca totes les estadístiques d’èxit de públic, la Sala viu esperant que arribin els fons per seguir garantint la programació de primavera. Tant és així que, si les aportacions no arriben, la sala podria tancar les portes. Parlem amb l’actor i programador de la Trono, Joan Negrié, que ens il·lustra aquesta paradoxa.

Com valoreu la gran acollida de públic que està tenint el vostre darrer espectacle propi, l’obra ‘Bildelberg Club Cabaret’?
Quan vam començar l’aventura de produir els nostres propis espectacles no pensàvem que algun dia sumariem cinc produccions de factura pròpia. Hem superat àmpliament les nostres expectatives, ja que no comptàvem  que Bildelberg Club Cabaret s’allargués fins més enllà de primers de gener i estem encantats que això passi a Tarragona.

Quantes persones han vist a data d’avui l’espectacle?
Comptem que prop de 1.700, que representen tres vegades i mitja la capacitat del Metropol, tenint en compte que som una sala que disposa de cinquanta cadires. És un fenomen que no s’havia produït mai a Tarragona, però pensa que cobrim les necessitats teatrals de tota la ciutat, ja que des de l’1 de gener fins que comença la nova temporada del Metropol som l’única sala que ofereix teatre de Tarragona.

Seguireu prorrogant l’espectacle durant el febrer?
Els passis que tenim programats pels dies 1 i 2 de febrer estan ja plens i és previst fer-ne un altre el dia 5. A partir d’aquí, caldrà veure la disponibilitat dels actors.

La situació és tota una paradoxa. D’una banda, l’èxit de les produccions pròpies de la sala i, de l’altra, la falta de finançament que fa perillar la programació…
La sala compta amb cinquanta cadires i l’entrada val 12 euros, unes xifres que no serveixen per cobrir les despeses. Per mantenir-nos amb l’actual ritme ens cal finançament i, de moment, no disposem dels recursos suficients.

De quines entitats depeneu per poder assegurar la programació en els propers mesos?
De moment, tenim la promesa de l’Ajuntament de Tarragona d’abonar-nos 10.000 euros, tot i que encara estem a l’espera dels 24.000 euros del conveni de l’any passat. Per la resta, estem parlant amb la Diputació de Tarragona i la Generalitat, però no tenim xifres amb què treballar. Nosaltres hem de garantir el sou dels treballadors i el pagament dels proveïdors, que fins ara es duu al dia. La situació és molt complicada; tant, que ens estem plantejar tancar portes per falta de finançament.

Davant d’aquesta situació, quin és el vostre estat d’ànim?
Convivim amb dues sensacions força oposades. D’una banda, la decepció per la situació econòmica i la resposta de les administracions i, de l’altra, la satisfacció per la feina ben feta que es fa a la Sala Trono, que exporta i produeix els seus propis espectacles i és l’única sala que ofereix programació contínua de setembre a juny.

Teniu planificades més produccions pròpies?
A la primavera estrenarem l’obra Parlour Song, coproduïda amb el CAER de Reus. Estrenarem a Reus i després a la Villarroel de Barcelona. A veure si podem estrenar-la també a Tarragona.

Amèlia Eslava i Antonio Casado
Associació de Veïns Urbanització Mas del Plata (Cabra del Camp)

Enguany el món del còmic commemora el 40è aniversari del naixement de l’imponent robot que va marcar la infància de milions de nens i nenes de la dècada dels 80. Mazinger Z, però, viu a la urbanització Mas del Plata (Cabra del Camp) des de l’any 1978, on va aterrar de la mà d’un promotor immobiliari que volia crear un parc infantil al seu voltant com a reclam per vendre les parcel·les. Tot i l’intent fallit de l’empresari, al llarg dels anys la urbanització s’ha fet famosa arreu del planeta (sobretot amb l’aparició d’Internet) per acollir aquest gegant de 10 metres d’altura fabricat amb fibra de vidre. Parlem sobre aquesta sorprenent presència amb l’Amèlia Eslava, presidenta de l’associació de veïns de la urbanització, i amb Antonio Casado, veí de la zona i regidor d’Urbanisme de Cabra del Camp.

Quina és la història real del Mazinger Z del Mas del Plata?
Amèlia Eslava: L’any 1978 el promotor va iniciar la segona fase de la urbanització i va pensar a crear un parc infantil al voltant de la figura del Mazinger Z, que aleshores estava de moda. Recordo que era molt espectacular, fins i tot més que ara, ja que era nou i tenia els colors molt vius. Els nens podien pujar fins a la boca del robot i de dins sortia una gravació amb la cançó dels dibuixos animats. Ja sap, allò de “puños fuera y planeador abajo” que es va fer tan famós en aquella època. Finalment el promotor va marxar sense acabar el parc però  el Mazinger s’ha quedat aquí amb nosaltres tot aquest temps.

Saben que es parla de la urbanització arreu del món gràcies al Mazinger Z?
Antonio Casado: Sí. Omple un munt de pàgines i links d’Internet, fins i tot al Japó i la Xina i això fa que cada dia hi hagi grups i famílies que s’apropen fins aquí per veure’l en persona. Hi ha gent d’arreu d’Espanya i estrangers que vénen aquí expressament per visitar-lo. És tot un fenomen.

I enguany es commemora el 40è aniversari de la creació del personatge per part de l’autor japonès Go Nagai.
A.E: I tant, i per això serà protagonista en el Saló Internacional del Còmic que se celebra al mes de maig a Barcelona. Ajuntament i veïns estudiarem la possibilitat d’organitzar accions que ens ajudin a promocionar la urbanització aprofitant l’efemèride i potser restaurarem el Mazinger per deixar-lo com a nou.

I si algun fan amb diners volgués endur-se el robot?
A.E: El Mazinger forma part de la vida de les 600 famílies que vivim al Mas del Plata i es quedarà aquí per sempre. En aquesta plaça, als peus del robot, hem fet aplecs de sardanes, trobades de motos i tota mena de festes i reunions. A.C: No ens desfaríem d’ell ni per tots els diners del món. A més, el pla municipal per recepcionar la urbanització està aprovat i aviat el Mas del Plata disposarà de carrers asfaltats i del parc infantil finalitzat.

Carme Rodríguez

La multitudinària revetlla de Cap d’Any que va tenir lloc la nit del 31 de desembre per acomiadar el 2011 va ser tot un èxit de convocatòria: més de 8.000 persones es van reunir al llarg de la nit a la plaça de la Font per gaudir de la música i la gresca. Una iniciativa impulsada i gestionada al cent per cent per l’Associació de Bars i Restaurants (ABR) de la plaça de la Font. Parlem amb la gestora cultural Carme Rodríguez, de l’empresa Puzle.a.c, S.L, representant de l’Associació.

Suposo que el balanç de la festa de Cap d’Any és molt positiu, no?
Més que positiu. Estem molt satisfets de la resposta de la gent de Tarragona, ja que al llarg de la nit més de 8.000 persones van passar per la plaça de la Font a celebrar la darrera nit de l’any.

Podem dir que ja és una iniciativa consolidada?
Veient com ha anat aquest any crec que la gent esperarà que es torni a repetir. La ciutat necessitava un esdeveniment així. Moltes famílies, joves i adolescents que d’una altra manera no haurien pogut celebrar el Cap d’Any a la seva ciutat enguany han pogut fer-ho sense patir per agafar el cotxe i, a més a més, de manera gratuïta.

Els va costar molt organitzar-ho?
Han estat, sobretot, dificultats burocràtiques. Els responsables de l’Ajuntament no estaven molt familiaritzats amb el procés d’autoritzar a la iniciativa privada un esdeveniment d’aquestes característiques i ha costat una mica reunir els permisos necessaris, però al final tot ha anat bé i això ens servirà a tots en el futur.

I els veïns?
Majoritàriament als veïns els ha semblat molt bé. És cert que quan es va anunciar la festa hi va haver una persona que va manifestar la seva disconformitat i malauradament el ressò mediàtic que van tenir les seves protestes va ser molt gran i ens va dificultar la feina.

Creu que tal com estan les coses la iniciativa privada haurà d’agafar un paper més actiu en l’organització d’actes festius i culturals?
La nostra associació així ho entén. Nosaltres treballem per impulsar l’activitat a la plaça de la Font i a la Part Alta al llarg de tot l’any. La festa de Cap d’Any ha estat un bona iniciativa i la intenció és seguit fent coses, en la mesura de les nostres possibilitats. No cal oblidar que tot això s’ha fet sense cap ajut econòmic, tot ha anat a càrrec dels establiments. Crec que, davant l’anunci de l’Ajuntament d’aprimar tant la partida en cultura i festes, les entitats privades tindran un paper fonamental. Aquest any s’haurà de cuidar molt la iniciativa privada.

Ara no s’està fent?
Crec que a tots ens cal aprendre a ser capaços de col·laborar, d’unir esforços i de treballar plegats per tirar endavant propostes per a la ciutat, en tots els àmbits, des  l’Ajuntament, les entitats veïnals… També els mitjans de comunicació tenen un  paper important a l’hora de donar suport i de fer difusió dels actes i del paper que persones anònimes com nosaltres desenvolupem en l’organització d’aquestes activitats.

Quins són els plans de l’Associació en el futur?
Volem elaborar un pla d’acció per tot l’any. De moment anirem fent les coses sobre la marxa, buscant patrocinadors i veient la resposta de la gent. Volem treballar per dinamitzar el consum als establiments però també treballar per la vida social i cultural de la ciutat.

Bernabé

Aquest és el segon llibre que dedica al Nadal…
Sí, és un llibre fet especialment per aquestes festes que, com bé dius, segueix el que ja va sortir fa dos anys amb el mateix nom. En aquesta ocasió s’ha fet totalment a color, de manera que es veu la feina feta per la meva dona, la Maria Bofarull, que s’ha encarregat d’acolorir els dibuixos.

Què hi podem trobar em aquest recull?
Doncs il·lustracions i narracions dividides en diferents capítols que recullen totes les etapes d’aquest temps tan especial: el tió, les nadales, els reis, la gastronomia, els regals…

Tot de collita pròpia, no?
Sí, les il·lustracions són recopilades d’entre les que he anat fent al llarg dels anys, tot i que n’hi ha d’altres que les he fet expressament per completar l’obra. Pel que fa a les narracions, algunes són adaptacions de contes i llegendes populars i d’altres són narracions pròpies.

A quin tipus de públic va adreçada aquesta obra?
A un públic de totes les edats. M’agrada pensar que ho pot llegir tota la família i passar-ho bé. Està molt bé perquè els nens coneguin les nostres tradicions i perquè els grans rememorin temps passats i com se celebrava el Nadal antigament. És una satisfacció que la gent s’ho passi bé llegint el llibre.

L’ha dedicat al seu fill…
Sí, el meu fill compartia amb mi la passió pel dibuix i de fet col·laboràvem junts en alguns treballs, tal com he volgut reflectir en el llibre. És una manera de compartir el que faig amb ell.

La seva passió pel dibuix ve de molt lluny. Quant de temps dedica a pintar cada dia?
Quan era petit ja pintava, a l’escola, a casa… i tota la meva vida l’he dedicada a aquesta passió. He col·laborat, i col·laboro, en moltes publicacions sempre fent crítica constructiva de les coses que passen, de l’actualitat en general. I he de dir una cosa: mai he cobrat per res del que he fet, sempre han estat col·laboracions desinteressades. Aquest llibre també l’he pagat jo de la meva butxaca. Però no m’importa, ho faig a gust perquè és la meva afició i m’ho passo molt bé.

Marta Mathéu

El currículum d’aquesta tarragonina establerta a Barcelona mostra una trajectòria professional en línia ascendent que l’ha dut a  actuar al costat de directors i intèrprets de primera línia  i en importants sales de concerts tant nacionals com internacionals. Ara arriba a Tarragona amb l’Orquestra Camera Musicae (OCM) que el proper dijous, 15 de desembre, ofereix una gala lírica al Palau de Congressos de Tarragona, en la qual també participarà el baríton hispanoitalià Enric Martínez-Castigniani.

Com s’ha gestat la seva col·laboració amb l’OCM?
El director de l’orquestra, en Tomàs Grau, i jo ens coneixem des de fa molts anys, per això des que va fundar l’orquestra hem col·laborat cada temporada. En Tomàs entén que la participació de persones de fora en la programació de l’orquestra és molt enriquidora i per mi també és important fer-ho de manera habitual.

Què aporta una formació com l’OCM a la música?
L’OCM sempre busca donar un toc d’innovació i frescor al seu repertori, encara que la base sigui clàssica, per això cada temporada miren d’enriquir el seu programa amb propostes noves i diferents, encara que això signifiqui variar la plantilla habitual de músics, que són uns 25. En aquesta ocasió, per exemple, han preparat un repertori per al qual es necessita la presència de més de 55 músics damunt de l’escenari. L’objectiu és oferir al públic propostes noves i evitar caure en la rutina.

A quin tipus de públic va adreçat aquest concert?
La gala està pensada per satisfer un tipus de públic molt ampli, des  d’un públic més “entès”, és a dir aquell que és assidu a representacions de música clàssica, fins a un tipus de públic no tan acostumat però que està interessat a descobrir noves propostes. Així, s’ha preparat un programa que inclou peces d’obres molt conegudes i amb registres que van del drama (àries de Puccini… ) a la comicitat, amb peces de Rossini o Donizetti (interpretades per Enric Martínez) o fragments de la Cavalleria Rusticana, interpretats per l’orquestra. Es tracta de jugar amb àries conegudes per comptar amb la complicitat del públic.

Com s’ha desenvolupat la seva trajectòria professional?
Pel meu tipus de veu sóc una cantant polifacètica: òpera, cançó, oratòria, orquestra simfònica… tenint en compte que hi ha registres que em van millor que d’altres. Al llarg de la meva trajectòria he intentat triar repertoris que em permetessin enriquir-me com a cantant. En aquest sentit, la formació contínua és clau per evolucionar i créixer professionalment. Un cop acabes els estudis és quan comença la formació de debò, ja que has de consolidar una base dramàtica, idiomàtica i d’altres aspectes, imprescindible per adquirir les tècniques que et permetin treballar.

Com es veu l’activitat musical a Tarragona?
És una llàstima que a Tarragona ciutat no hi hagi un espai idoni per a les representacions de música clàssica, tal com hi ha en altres poblacions properes com Reus, Salou o Vila-seca. Això ens enriquiria molt. També crec que seria interessant aconseguir, a nivell de territori, bastir una programació clàssica conjunta, un fet que ajudaria a enfortir culturalment el territori i evitar que, tal com passa aquests dies, les interessants propostes musicals que es programen se solapessin.

A banda d’aquest concert, quins són els seus projectes de futur?
Al gener viatjo a Madrid per gravar amb l’Orquestra de RTVE i després a Londres, per gravar amb l’Enric Martínez i la Royal Philharmonic de Londres el Rèquiem de Bottesini per al segell Naxos. Finalment, al juny gravarem un CD amb l’OBC al Palau de la Música a Barcelona amb peces del compositor català Eduard Toldrà.

Pere Pairó
Gerent del Centre Comercial Parc Central de Tarragona

Parc Central afronta la darrera campanya de Nadal abans de l’inici de les obres d’ampliació que, un cop culminades, aproparan la ciutadania tarragonina a una nova dimensió d’oferta comercial i d’entreteniment. Parlem de l’evolució del centre i dels plans de futur amb el seu gerent.

Quin és l’estat de salut de Parc Central?
El grau d’ocupació de la nostra superfície comercial és el més alt dels útims anys i aquest 2011 s’han obert noves botigues i s’han ampliat establiments, fet que ens permet aplegar en un mateix espai l’oferta comercial més diversa de la província. Parc Central és el punt de trobada ideal per fer les compres nadalenques en família, ja que oferim una gran oferta comercial, de restauració, d’alimentació i tot un seguit de serveis pensats perquè anar de compres sigui una experiència agradable per als nostres clients. Pel que fa a la campanya nadalenca, l’afrontem amb optimisme i amb la il·lusió de poder mostrar als nostres visitants la qualitat de les marques i dels comerços i les nombroses activitats que fan que Parc Central sigui un espai viu, dinàmic i ple de possibilitats per a clients de totes les edats.

Ha parlat de noves botigues.
En els darrers mesos han obert portes firmes com Shana, Marcus, Jack&Jones, Pull&Bear, Bershka, Drunni, Stadivarius, Claire’s, Alquimia i Franck Probost i d’altres que ja hi eren han ampliat les seves botigues (Imaginarium, Maximo Dutti, etc…). Properament s’incorporaran botigues com Tezzenis, Kiko Cosmetics i Cafetería Don Ulpiano. Tots ells negocis que ens ajuden a diversificar l’oferta i a consolidar la qualitat del centre comercial. A tot això, des de la direcció de Parc Central treballem cada dia per millorar els serveis, amb iniciatives com l’espai infantil El Niu d’en Frank, o la dinamització de les xarxes socials per incentivar la participació dels clients.

Què significarà l’ampliació per al centre comercial?
El projecte d’ampliació és la constatació que Parc Central vol evolucionar juntament amb la ciutat de Tarragona. Un cop finalitzin les obres, la capital tarragonina i la seva àrea d’influència disposaran d’un punt de trobada comercial i d’oci capdavanter. Estem parlant d’un Parc Central totalment renovat, més modern, amb més espai, amb més oferta de restauració i amb uns cinemes d’última generació que no es trobaran enlloc més de la província.

Les obres  afectaran el funcionament diari del centre comercial?
Fer obres sempre és complicat, però, un cop enllestides, beneficiaran tant els visitants com els operadors del centre. Evidentment, intentarem que  els treballs d’ampliació representin els mínims entrebancs possibles per a tothom i que no afectin al normal funcionament del centre durant els mesos que és previst que durin les obres.

I després?
Després, a continuar treballant per continuar ser el centre comercial de referència de la ciutat de Tarragona i el seu entorn, per reforçar la nostra vinculació amb la ciutat i per continuar sent el centre de referència del comerç familiar.

Enric Brull
Autor de ‘La Gestión de Procesos en las Organizaciones’

Enric Brull és doctor en Administració i Direcció d’Empreses, àmbit en el qual va presentar la tesi  ‘La gestió de processos a les organitzacions catalanes’, que ha estat la base d’aquest llibre que el dia 12 de desembre (Palau de la Diputació a les 19.30 hores) es presentarà al públic. A grans trets, l’obra desenvolupa una metodologia que, tot i que beu de nombroses fonts, és pionera en l’àmbit de la gestió de les organitzacions, enteses en el sentit més ampli de la paraula.

Què és això de la gestió de processos en les organitzacions?
Partim de la idea que una organització és un grup de persones que fan “coses” per a altres persones. Aquestes coses i la manera com es fan són els processos. Qualsevol organització, sigui del tipus que sigui: empresa, associació, entitat, família… té unes rutines que es repeteixen sistemàticament i que estan encaminades a assolir uns resultats. Si som capaços de repetir aquestes accions de manera organitzada podrem obtenir millors resultats en les activitats que desenvolupem.

Vol dir que es pot gestionar igual una família que una empresa?
En l’àmbit familiar les rutines són un procés elemental que els seus membres aprenen per la simple transmissió: no hi ha cap document escrit que digui que un s’encarrega de la compra, un altre de la neteja, un altre de fer el menjar… sinó que s’adquireix per repetició. En una empresa passa el mateix, simplement que en aquest cas els processos s’han de formalitzar per aconseguir un millor rendiment. Si en una empresa tothom sap què ha de fer i com ho ha de fer no hi ha marge d’error. Això significa que els processos s’han pormenoritzat i s’han definit bé. En canvi si en una organització les coses es fan d’una manera diferent cada vegada i no hi ha continuïtat en l’acció això es tradueix en resultats negatius. En la majoria dels casos, quan una organització falla com a conjunt és perquè fallen els seus processos.

Quina diferència hi ha entre una empresa que gestiona bé els seus processos i una que no?
Doncs que l’empresa que ho fa bé pot assolir l’excel·lència en la seva activitat perquè és capaç d’identificar allò que és important, és a dir, els processos bàsics, dissenyar-los implantar-los, revisar-los i millorar-los, que són les cinc fases d’aquest mètode de gestió.

Ha parlat d’excel·lència…
El concepte d’excel·lència està dins de tots els models de qualitat vigents en el context actual, on només sobreviuran aquelles empreses que siguin excel·lents en allò que fan. I tinguem clar que  només podran fer-ho aquelles que sàpiguen gestionar bé els seus processos.

I això ho pot fer qualsevol empresa?
Sí, independentment de les seves característiques, dimensió o àmbit de treball… es pot aplicar des d’una petita empresa familiar fins a una gran multinacional, passant per qualsevol tipus d’entitat o  organització i també a l’administració. I els resultats poden ser espectaculars…

I es necessita inversió?
Tot depèn dels objectius que es volen aconseguir i, evidentment, de les dimensions de l’organització. Però es fa en un nivell bàsic no és necessària una gran inversió de diners sinó temps i ganes de fer-ho.

Aquesta obra els pot ajudar?
Sí, aquí trobaran la teoria i l’aplicació pràctica d’aquest mètode de gestió que, en nivells superiors, es pot acompanyar de diferents eines com per exemple el programari Bonsai, desenvolupat per l’empresa tarragonina Simpple, que permet gestionar d’una manera àgil els processos un cop identificats. Aquest software ja l’utilitzen organismes com, per exemple, la Diputació de Tarragona, els ajuntaments de Cambrils i Tortosa, la Fundació URV o la Xarxa de Santa Tecla, entre d’altres.

 Josep Joaquim Sendra
President de PIMEC Tarragona 

Els nostres governants  tenen prou en consideració la petita i mitjana empresa?
En període d’eleccions tots els partits parlen de les pimes,  ja que saben que representen molts vots, però a l’hora de la veritat això no es tradueix en mesures concretes que afavoreixen el petit empresari. Els nostres governants, per exemple, no han entès encara que hi ha lleis que no es poden aplicar de la mateixa manera en una empresa familiar que en una multinacional amb milers d’empleats. El mateix passa amb els convenis col·lectius. El conveni del metall, per exemple, no es pot aplicar igual a la Seat que al negoci d’un serraller de barri. Cal que els convenis laborals baixin fins a nivell d’empresa si realment volem potenciar les pimes, que no oblidem que generen el 80% de la riquesa i  els llocs de treballs d’aquest país.  Pimec ha obligat la classe política a fer avenços, com per exemple amb la llei de morositat, però encara queda molt camí per recórrer. Un altre pas important seria aplicar el criteri de caixa en els pagaments de l’IVA que fan les empreses. És una mesura que no perjudica ningú i l’únic que significa és que les pimes deixin de finançar l’Estat. No pot ser que les pimes estiguem finançant l’Estat com fins ara.

Quina recomanació faria a aquells petits empresaris que tenen com a clients les administracions públiques?
Han de tractar-les com a qualsevol altre client. Cal demanar que paguin. Sabem que tenen problemes per pagar, però també hi ha empreses del sector privat que els tenen. L’avantatge dels ajuntaments, per exemple, és que disposen de crèdits ICO per tal de poder fer front a les factures dels petits proveïdors. La llei de morositat marca en 75 dies el límit de les administracions per pagar els seus proveïdors, un límit que, a partir de l’1 de gener de 2013, es fixarà en 30 dies per al sector públic (60 per al sector privat). Sabem que serà difícil que s’apliqui, però ajudarà a posar a lloc molta gent i, a la llarga, la llei serà beneficiosa per al sistema.

Es poden sentir desprotegides les pimes davant de l’impagament per part dels grans clients?
Si no té estructura per anar a pressionar el client perquè pagui, recomanem a l’empresari que s’adreci a la seva patronal o associació empresarial, que, a través de la plataforma multisectorial contra la morositat, sí que disposa dels mecanismes necessaris per reclamar els pagaments i fins i tot per presentar denúncies de manera anònima contra les administracions o les empreses que no paguen bé.

L’empresa familiar de Tarragona està preparada per sortir de la crisi?
La micro i la mitjana empresa tenen com a principal virtut que són molt flexibles i es poden adaptar ràpidament als canvis com a via per sobreviure. A més a més, aquí tenim dos sectors com el turisme i la indústria que, afortunadament, són potens i generen una gran xarxa de petites i mitjanes empreses que treballen a l’entorn de la seva activitat. A nivell d’exportació, per exemple, tenim molt de marge de millora.

Les pimes també reclamen infraestructures com el Corredor del Mediterrani?
I tant. Com millor els vagi a les grans empreses del territori més gran serà l’activitat de les  nostres empreses petites i mitjanes.

Una exposició del pintor tarragoní Fidel Solé ha servit per cloure l’Any Internacional de la Química que s’ha celebrat a la seu de l’ICIQ (Institut Català d’Investigació Química) a Tarragona. Es tracta d’una sèrie de set quadres que es pot veure al vestíbul del centre situat l’avinguda dels Països Catalans, 16 de la ciutat i que ofereix una visió molt particular del món de la investigacio química.

Com va sorgir la idea de fer aquesta exposició?
Amb motiu d’una mostra itinerant que vaig presentar a diferents països d’Europa per encàrrec de l’empresa BASF, vaig tenir l’ocasió de parlar amb Miquel Pericàs, director de l’ICIQ de Tarragona, qui em va demanar que fes una obra per l’Institut amb motiu de l’Any Internacional de la Química que estaven preparant.

Però en lloc d’una sola obra n’ha fet set…
Sí, després de converses i reflexions sobre el tema va sorgir la possibilitat de fer tot un procés narratiu al voltant de la investigació química que tingués un sentit molt concret. Així, finalment, i després de més de dos anys de feina, ha sorgit aquesta sèrie de set quadres, un dels quals de gran format.

Expliqui’ns aquest procés narratiu; què expliquen les obres?
La sèrie de sis quadres de petit format explica, per dir-ho d’una manera entenedora, com és un dia en la vida d’un investigador de l’ICIQ. Tots els quadres se centren en la imatge d’una vitrina, un element característic en els laboratoris d’investigació de l’ICIQ, Al primer, aquesta vitrina està practicament buida, sense llum, sense cap utensili, amb un breu pictograma mol·lecular… una manera d’indicar que l’activitat tot just comença. A partir del segon i en els successius, la imatge com si d’una foto es tractés, s’acosta més i el nombre d’elements de l’interior de la vitrina comença a augmentar: ja hi ha més utensilis, més pictogrames… i hi apareix un element que ens indicarà que la jornada laboral avança: les notes que l’investigador enganxa a la vitrina per recordar les coses que ha de fer a cada moment del dia.

Coses personals?
Sí, coses que mostren el vessant humà de l’investigador o investigadora i que es barregen amb la seva activitat professional com ara recordar que ha d’anar a la floristeria, que ha de trucar a un amic, que ha quedat per dinar… i finalment que ha d’apagar el llum quan acabi la jornada laboral. L’objectiu ha estat reflectir la realitat del dia a dia d’un laboratori, mostrar-lo des de la visió de l’art.

Què ha significat per vostè aquest treball?
Tenint en compte que ha estat un procés molt llarg, ja que tot plegat va començar ja fa dos anys i mig, ha estat una experiència molt enriquidora en tots els sentits. Creativament ha comportat un esforç molt important, ja que es tracta d’una obra molt realista que ha requerit molta dedicació i concentració, especialment l’obra de gran format, en la qual vaig estar treballant durant un any i dos mesos. A més, a causa de les característiques especials de l’edifici i dels laboratoris, ha estat una obra complicada a l’hora de tractar la llum. En aquest sentit ha estat tot un repte que m’ha permès adquirir recursos que em serviran molt en altres projectes.

L’exposició està pensada per ser vista a l’ICIQ?
En principi l’obra està pensada per ser exposada i visitada aquí, però m’agradaria trobar un espai adequat més proper al centre de la ciutat on exposar-la temporalment sense que perdi el seu significat.