Andreu Bartolomé

Aquest jove restaurador de Siurana (Priorat) i la seva dona, Maria Casademunt, han saltat a la primera plana de l’actualitat en anunciar que no pagaran més impostos a la hisenda estatal sinó que, a partir d’ara, els ingressaran directament a un número de compte de l’Agència Tributària de Catalunya. S’autodeclaren insubmissos fiscals amb Espanya i, a través de la plataforma Diem Prou!, fan una crida a les 600.000 empreses catalanes a fer el mateix per denunciar i  obligar les administracions a corregir “l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya”.

Per què un heu decidit a fer aquest pas?
Hem de deixar de demanar coses a l’Estat i començar a exigir-les. L’Estatut d’Autonomia que vam aprovar a Catalunya no hauria de ser portar a Madrid per sotmetre’l a revisió. El nostre president hauria de ser capaç de presentar-lo sense condicions i confiem que iniciatives com la nostra l’ajudin.

Creieu que tindreu molts suports en els pròxims mesos?
Això no és el més important per nosaltres. El més important és que, encara que només acabem sent una empresa, demostrarem que estem en el nostre dret a pagar els impostos al nostre país. Tenim clar que no estem fent res il·legal, però sí que agafem un camí que no és habitual. Hi ha risc, però si s’afegeixen suports i la Generalitat ho entén, el risc cada vegada serà menor. Ja avanço que des d’ara al mes d’abril, quan ens tocarà pagar els primers impostos corresponents a l’exercici de 2012, el moviment sorprendrà molta gent i hi haurà debat.

Sou conscients que poseu en perill el vostre negoci?
Sí, però partim de la base que no fem res il·legal. L’únic delicte que s’ha comès aquí, segons les lleis internacionals, és l’escapçament que des de l’Estat s’ha fet a l’Estatut d’Autonomia aprovat pel poble català. Si fóssim una nació lliure i poguéssim gestionar els impostos que paguem els catalans viuríem tots molt millor, amb millors sous i amb millors serveis per a tothom.

Parlem d’independència econòmica o d’independència ideològica?
L’única opció que ens ha deixat el govern central és anar cap a un estat propi. Hi ha hagut moltes oportunitats per solucionar el problema català i, mica en mica, ens han anat tancant les portes. Cal que ens fem respectar i és l’hora de plantejar accions reals, com ara la nostra, que apuntin cap a l’autonomia total.

El vostre cas acabarà als tribunals?
Els assessors i advocats ens diuen que no. De fet, nosaltres pagarem impostos a una adminstració legalment establerta i operativa a l’Estat espanyol. Una altra cosa és que després l’Agència Tributària Catalana s’entengui amb l’espanyola i tot quedi en no-res.

Llavors la pilota estarà a la teulada del govern català?
És que nosaltres volem que l’agafi. El president d’un país ha de prendre decisions dràstiques quan la situació ho requereix. Confio que Artur Mas es posicioni al voltant de la nostra actuació quan arribi el moment. No es tracta d’anar contra ningú, sinó d’anar a favor de Catalunya.

Quins són els passos a seguir a partir d’ara?
Farem tot un seguit d’actes públics a pobles i a través dels mitjans de comunicació perquè tothom conegui la nostra iniciativa. Es tracta de plantejar un projecte de país, d’aixecar un castell per solucionar un problema que afecta més de 7 milions de catalans.

Joan Maria Sardà

El seu municipi es troba en plena Festa Major. Com les estan vivint?
Amb molta intensitat i alegria. Venim d’un cap de setmana en què hem tingut moltes activitats i he pogut constatar que els pobletans i pobletanes hi ha participat molt activament. Ara, però, encara ens queden uns dies de celebracions que hem d’aprofitar al màxim. En aquest sentit, aprofito l’ocasió per convidar tothom qui ens vulgui visitar durant aquests dies per compartir les celebracions en honor a la Mare de Déu del Lledó.

Quin acte destacaria dels que encara s’han de celebrar?
Jo destacaria el conjunt del programa d’actes. Són unes festes molt familiars i tenim activitats per a tots els gustos i edats, a fi que tothom hi trobi algun acte del seu interès. De fet, encara hem de viure la missa i processó de dijous; la inauguració de l’Antena del Coneixement i un concert de gospel, el divendres; el concert dels Catarres, el dissabte; i la fi de festa el diumenge, quan tindrem esports, vehicles clàssics, versots i correfoc.

La crisi ha condicionat l’elaboració de la proposta d’actes?
En absolut, però no perquè no mirem la despesa, sinó al contrari. Sempre, amb crisi o sense, hem treballat i planificat les nostres accions des de l’aprofitament màxim dels recursos disponibles, sense malbaratar els diners. Això ens ha permès que ara, amb la crisi, puguem mantenir una programació de gran nivell, com la d’anys anteriors.

Abans s’ha referit a l’Antena del Coneixement. Què implica això per a La Pobla?
Per a nosaltres és molt important. Des del primer dia que se’ns va proposar la iniciativa des de la URV la recolzem i impulsem, perquè creiem que la difusió de la cultura, ciència i tecnologia és necessària perquè la societat i els pobles puguin avançar i prosperar. Des de l’Antena del Coneixement de La Pobla de Mafumet hem programat conferències, xerrades, exposicions, concerts… En definitiva hem apropat la cultura als pobletans i pobletanes, que és un dels objectius de l’Antena del Coneixement. Estem molt satisfets i orgullosos de l’excel·lent relació entre la URV i La Pobla de Mafumet.

I a banda de la Festa Major, en què treballa el municipi?
Des de l’Ajuntament treballem sense descans per millorar les condicions de vida i les oportunitats dels pobletans i pobletanes. Treballem per un poble amb millors serveis i infraestructures pel benestar de tots els pobletans i pobletanes. En aquest sentit, ja els puc avançar que a la primavera estrenarem el nou edifici de l’Ajuntament. Serà un espai ampli i preparat per a respondre a les necessitats actuals i futures del creixement demogràfic que hem viscut en els darrers anys, i que permetrà a la nostra gent una relació més àgil i còmoda amb l’administració local.

Natàlia Rodríguez
Periodista 

Pujar al Palau de l’Arquebisbe sempre ha estat una tasca de caire físic. A Tarragona, la Part Alta és molt alta. Però aquests dies de polèmiques, declaracions i comunicats, pujar al Palau de l’Arquebisbe també requereix un esforç de concentració. El més senzill –i segurament el més comú– és criticar el que des d’aquell enorme casalici es diu. Ara bé, potser no és el més interessant.
Com que el calendari té molta ironia, també vol que tot plegat hagi tingut lloc la mateixa setmana que s’inaugurava el nou centre El Seminari. Com el seu nom indica es tracta del Seminari de tota la vida transformat en un centre modern que no sabem ben bé per què servirà, però que és clar que algun profit n’hauríem de treure. Com a ciutat acostumada a tirar a terra les construccions, inaugurar una obra és una novetat que mereixeria la sortida del Seguici de Santa Tecla, balls parlats inclosos.
El lloc té un aspecte francament modern. Amb un sostre que encara ens té una mica confusos –encara no hem decidit si ens agarada o no– però que, sens dubte, els recordarà una mica la psicodèlia dels anys 70 o bé el paper pintat que gairebé tots els comuns mortals de l’època teníem a casa i que avui ha adquirit la categoria de cool (això vol dir que està de moda, pels que saben de moda). Però –tot i el sostre– el lloc té unes dimensions, acabats i aspecte radicalment modern, cultural i de primera categoria.
Per a aquella inauguració l’Arquebisbat comptava amb la presència de Mons. José Octavio Ruiz Arenas. Un home afable, d’accent colombià suau, número dos de la jerarquia vaticana després del secretari d’Estat, que és l’encarregat de posar al dia les estratègies de comunicació del Vaticà.  Bàsicament és l’home que reconeix que el problema no és tan sols el que diuen, sinó bàsicament com ho diuen. “Cerquem nous evangelitzadors, persones convincents que puguin generar curiositat i credibilitat a qui els escolti”. Davant la pregunta de si del que es tracta és de trobar nous creients o de fer creure als vells que ja no ho són, el bisbe respon que “es tracta de trobar joves capaços d’usar el llenguatge dels joves i que sense vergonya puguin amb aquells que un dia van decidir donar l’esquena a l’Església”. Parlem, doncs, de Reconquesta, i aquest bisbe és una mica un Don Pelayo, per entendre’ns.
No deixa de ser curiós que el Vaticà, que acostuma a tardar 500 anys a rectificar –que ho preguntin a Galileu– hagi posat la poderosa maquinària a treballar per trobar el mode de convèncer nous i vells cristians, i que no tingui recança a parlar d’usar Twitter i Facebook i qualsevol xarxa si això ajuda. Aquesta setmana mateix es podia trobar a La Vanguardia un article que feia referència a l’ús d’aquests instruments per molts bisbes americans i italians. Curiosament, cap espanyol i cap català s’ha atrevit a explicar el misteri de la Santíssima Trinitat en 140 caràcters. Encara.
“Cal deixar espai al cor, als sentiments, cal convocar tothom a estimar, nosaltres els primers: necessitem un canvi d’actituds, no podem pensar que tot s’acaba en l’administració dels sacraments o en homilíes llarguíssimes que ja ningú no comprèn. Hem de trobar nous llenguatges i ho hem de fer ràpid. No podem continuar fent el que fèiem. Els temps han canviat”.  Mons. Ruiz Arenas parla assossegadament al mateix temps que observa com la gent de la Casa es mou neguitosa amunt i avall amb els preparatoris de la inauguració.
Són dies de paradoxes. Mentre el món –una part del món– s’encén per les declaracions de l’arquebisbe de Tarragona, l’altra part d’aquest mateix món assistirà a una cerimònia en la qual es posarà en marxa un centre que vol estar al servei d’una nova evangelització. Ja no es tracta d’anar a l’Àfrica, sinó de convèncer el veí. I vist el que hem vist, la tasca té un aire de complicació evident.
No crec que sigui massa difícil trobar tuiters entusiastes, i tampoc serà complicat trobar-ne de detractors. En aquest món un s’aixeca un matí estimat i adorat per una ciutat i al dia següent s’aixeca detestat. Així és la vida. Diuen que l’Església no entén el món en què vivim. I segurament és cert, però els que això diuen tampoc entenen el món en què viu l’Església. -
Mentre il·luminaven la vella capella de Sant Pau sota un sostre –repeteixo– original i poc assossegat, alguns cantaven una cançó desconeguda per als que vam deixar d’assistir a missa ja fa més de dues dècades. Altres seguien en directe la sentència de Francisco Camps i alguns teníem la vista fixada en el ja esmentat sostre. La paradoxa és sempre la mateixa: voldríem que fossin diferents del que són, i, potser, perquè així fos, caldria que deixessin de ser el que són. La Tarragona que –potser sí– algun dia va veure caminar Sant Pau encara es troba confortada davant les paradoxes.

Òliver Márquez

Mirin aquesta fotografia. Correspon a l’acte d’inauguració de la coberta mòbil de la piscina municipal de Sant Salvador, una vella reivindicació d’aquest emblemàtic barri de la ciutat que permetrà que la piscina romangui oberta durant tot l’any.
La instantània, distribuïda pels serveis de premsa del consistori i inofensiva a ulls de gairebé tothom, permet entreveure una realitat que hauria de preocupar, i força, el conjunt de la ciutadania. Deixant de banda el debat sobre fins a quin punt és prioritari esmerçar diners públics (830.000 euros) en aquest tipus d’instal·lacions en moments com els actuals (amb més de 12.000 persones sense feina a la ciutat i amb el consistori en ple procés de desmantellament del 10% de la plantilla), sorprèn la nodrida representació de regidors municipals i altres autoritats que van desplaçar-se fins al barri per fer-se la foto de rigor.
Davant d’aquesta fotografia, no puc deixar de fer-me preguntes que, de ben segur, es fan també molts dels nostres lectors i lectores: amb la que ens està caient, cap d’ells no tenia res més important a fer aquell matí que visitar les obres d’una piscina? Realment calen 12 persones (i aquí no incloc el president de l’AV) per inaugurar la millora d’un equipament? Fins a quin punt la participació en aquest tipus d’actes els allunyen de la realitat de milers i milers de famílies? Com pot ser que no es posin d’acord en temes cabdals per al futur de la ciutat i en canvi sí que vagin de bracet quan l’ocasió els interessa?
Un servidor (i no crec que sigui l’únic) creu que aquesta manera d’actuar de la classe política, a la qual recordo que bona part de la ciutadania responsabilitza per la precària situació del país, no ajuda gens a millorar la seva imatge.
El sentit comú els hauria de fer veure que la distribució d’aquestes fotografies, lluny d’aportar cap mena de rèdit electoral, no fa més que enervar els ànims d’una societat que comença a estar farta de veure com la classe política continua amb el seu calendari públic sense immutar-se, com si això de la crisi no anés pas amb ells. És preocupant aquest afany incontrolable de treure pit quan apareix la mínima oportunitat. I més encara que amb aquesta fam per sortir a la foto s’oblida que es pot ferir la sensibilitat de molts tarragonins i tarragonines que ho estan passant força malament.
Aprofito aquestes línies per felicitar els veïns i les veïnes de Sant Salvador per aquestes merescudes millores a la seva piscina. Desitjo que en puguin gaudir i confio que aquells que s’han fet la fotografia hagin fet bé la seva feina i s’hagin preocupat també de garantir els recursos necessaris per al seu funcionament durant molt de temps, malgrat la crisi.

Joan Negrié
Actor i Programador de la Sala Trono de Tarragona 

Els responsables de la Sala Trono viuen un moment difícil de descriure. Mentre el seu darrer espectacle de factura pròpia, l’aclamat ‘Bildelberg Club Cabaret’, trenca totes les estadístiques d’èxit de públic, la Sala viu esperant que arribin els fons per seguir garantint la programació de primavera. Tant és així que, si les aportacions no arriben, la sala podria tancar les portes. Parlem amb l’actor i programador de la Trono, Joan Negrié, que ens il·lustra aquesta paradoxa.

Com valoreu la gran acollida de públic que està tenint el vostre darrer espectacle propi, l’obra ‘Bildelberg Club Cabaret’?
Quan vam començar l’aventura de produir els nostres propis espectacles no pensàvem que algun dia sumariem cinc produccions de factura pròpia. Hem superat àmpliament les nostres expectatives, ja que no comptàvem  que Bildelberg Club Cabaret s’allargués fins més enllà de primers de gener i estem encantats que això passi a Tarragona.

Quantes persones han vist a data d’avui l’espectacle?
Comptem que prop de 1.700, que representen tres vegades i mitja la capacitat del Metropol, tenint en compte que som una sala que disposa de cinquanta cadires. És un fenomen que no s’havia produït mai a Tarragona, però pensa que cobrim les necessitats teatrals de tota la ciutat, ja que des de l’1 de gener fins que comença la nova temporada del Metropol som l’única sala que ofereix teatre de Tarragona.

Seguireu prorrogant l’espectacle durant el febrer?
Els passis que tenim programats pels dies 1 i 2 de febrer estan ja plens i és previst fer-ne un altre el dia 5. A partir d’aquí, caldrà veure la disponibilitat dels actors.

La situació és tota una paradoxa. D’una banda, l’èxit de les produccions pròpies de la sala i, de l’altra, la falta de finançament que fa perillar la programació…
La sala compta amb cinquanta cadires i l’entrada val 12 euros, unes xifres que no serveixen per cobrir les despeses. Per mantenir-nos amb l’actual ritme ens cal finançament i, de moment, no disposem dels recursos suficients.

De quines entitats depeneu per poder assegurar la programació en els propers mesos?
De moment, tenim la promesa de l’Ajuntament de Tarragona d’abonar-nos 10.000 euros, tot i que encara estem a l’espera dels 24.000 euros del conveni de l’any passat. Per la resta, estem parlant amb la Diputació de Tarragona i la Generalitat, però no tenim xifres amb què treballar. Nosaltres hem de garantir el sou dels treballadors i el pagament dels proveïdors, que fins ara es duu al dia. La situació és molt complicada; tant, que ens estem plantejar tancar portes per falta de finançament.

Davant d’aquesta situació, quin és el vostre estat d’ànim?
Convivim amb dues sensacions força oposades. D’una banda, la decepció per la situació econòmica i la resposta de les administracions i, de l’altra, la satisfacció per la feina ben feta que es fa a la Sala Trono, que exporta i produeix els seus propis espectacles i és l’única sala que ofereix programació contínua de setembre a juny.

Teniu planificades més produccions pròpies?
A la primavera estrenarem l’obra Parlour Song, coproduïda amb el CAER de Reus. Estrenarem a Reus i després a la Villarroel de Barcelona. A veure si podem estrenar-la també a Tarragona.

Malos tiempos corren para educar en valores. Las contradicciones diarias a las que asistimos complica el trabajo de los padres y profesores. Pero, además, ¿qué se hace en otros ámbitos sociales?
Cuando un padre oye las descalificaciones entre los políticos, cuando niños y jóvenes reciben mensajes radicales y contradictorios desde los medios de comunicación, surge la pregunta, ¿qué hacemos? Valores como la solidaridad, respeto, paz… qué importante es trabajar sobre ellos en las familias y las escuelas, pero, a la vista de los sucesos diarios, qué difícil es sustraerse a la tentación de dejarlo por imposible. Cuando está realizando actividades para celebrar el día de la Paz y nos preparamos para el Día de la Eliminación de la Discriminación Racial en el marco del recordado Año Internacional de la Tolerancia (1995), dejan de ser noticia el sinnúmero de conflictos armados alrededor del planeta que están inacabados y el inicio de otros. ¿Hemos aprendido algo de todo esto? Lástima no poder afirmar que se trata de una página pagada, y ahora recuerdo que uno de cada cuatro niños trabajan y que más de doscientos millones lo hacen en condiciones infrahumanas. El radicalismo, la mentira y el incivismo se apoderan de sectores sociales cada vez más amplios. En los conflictos bélicos actuales, ¿puede hablarse de actuar “con total respeto” a los valores del humanismo? ¡Qué fácil es explicar Sociales y Lengua!

Ricard Checa

Al meu país cada dia assassinen o maltracten una dona. Aquest podria el titular d’una redacció d’un alumne. Però, malauradament, no és així. És la crua realitat. Tot i això, sembla que els governants ocupen el seu temps en coses ben més entretingudes.
A banda del minut de silenci i la plorera mediàtica de costum, què fem, tots plegats, per eradicar aquesta plaga de la nostra societat? Potser no gaire, ja que molts considerem que no és tan greu(!?).
No n’hi ha prou a repudiar l’assassinat i condemnar el(s) seu(s) autor(s). S’ha de declarar tolerància zero contra tot tipus de violència, ja siguin homes contra dones o a l’inrevés. En un país civilitzat  és inadmissible que en 20 dies hi hagi hagut 7 morts a conseqüència de la violència sexista.
Els polítics han d’endurir les lleis per protegir eficaçment les víctimes, independentment del sexe. No podem caure en la trampa de “feminitzar” les lleis. Els jutges estan obligats a administrar la justícia i no fer-ho, per incúria, hauria de ser responsabilitzat. Els policies i els serveis socials han d’estar alerta i operar preventivament davant de qualsevol sospita. I la societat no pot mantenir el silenci i plegar-se de braços.
En la lluita contra la violència ens hi hem de implicar tots. Encara que sembli demagògic no podem donar tracte diferencial a les víctimes. Una víctima és i serà sempre víctima, independentment del tipus de violència i del sexe.
Fins fa poc no ens tremolava el pols per manifestar-nos a favor de les víctimes del terrorisme. Doncs ara cal actuar conjuntament i pressionar aquells que han de declarar la “guerra” als/les maltractadors/res i administrar la justícia.
No entenc que, per exemple, Ses Alteses Reials presideixin gairebé tots els funerals de les víctimes d’ETA i oblidin totes aquelles que han cohabitat, en silenci, amb el seu assassí/maltractador.
D’altra banda, és imperatiu  que apostem i aprenguem valors des de ben petits. Els infants han de tenir clar que la violència no té cap justificació possible. S’ha d’inculcar que el respecte és, avui i sempre, la millor recepta per a una bona convivència.
Els polítics i els mitjans de comunicació també hauran de reexaminar el seu vocabulari i apostar més per l’educació, marginar l’insult fàcil i la crispació gratuïta. Si no és així, totes les campanyes de sensibilització seran inútils i el nombre de víctimes seguirà augmentant.

El cafè

Només a Itàlia un enorme creuer per a més de 4.000 persones pot embarrancar perquè al capità li ha passat pel cap saludar un vell company que viu a una illa del mar tirrè a prop de Livorno. Només a Itàlia un capità pot pensar que val la pena fer una volteta de res per passar i dir ciao a un amic mentre arrossega milions de tones d’acer i ferro i la vida de milers de persones que no tenen ni idea d’on és l’illa de Giglio, ni què coi fa el capità passant per un estret per on amb prou pena passaria un patinet.
Mentre el Titànic s’enfosava com la metàfora d’una nova Torre de Babel; mentre l’iceberg ens recordava que som humans i que la tècnica que no és perfecta; mentre el 14 d’abril (la insistència de la Història amb les dates és commovedora) de 1912 l’home va trobar en un tros de gel la mesura de les seves ambicions; el naufragi del Costa Concordia no és altre que la confirmació de l’estupidesa i la supèrbia humanes que darrerament ens donen més disgustos dels necessaris. Francesco Schettino va voler fer la maniobra de l’illa de Giglio, perquè un col·lega seu, un tal Massimo Garbarino,  n’havia fet una altra de similar –segurament també posant en risc la vida d’un bon grapat de gent– amb un vaixell de la mateixa companyia que duia per nom Costa  Luminosa. Així de simple, així de banal, així d’estupid.
Si el Titànc és el nostre Principi de Peter (aquell que diu que tothom arriba al límit de les seves incompetències), el Costa Concordia no formarà part de l’imaginari col·lectiu, ni representarà cap èpica, ni passarà a la històra com a símbol de res més que de la banalitat. És banal l’accident, és banal el capità i són molt banals les anàlisis que es fan.
Ara el més senzill seria dir que a Itàlia tothom fa una mica com Schettino, desaparèixer quan vénen mal dades, esfumar-se quan hi ha problemes. Schettino ha donat un nou sentit a allò tan nostrat que era “fer-se el suec”. Però a Itàlia, com aquí, hi ha Schettinos i  hi ha De Falcos (el comandant del port de Livorno famós per la bronca monumental i per la ja mítica frase “Vada a bordo, cazzo”, o, el que és el mateix, “torni a la nau, collons”). Ningú no és completament bo, ningú no és completament malèvol. Tots ho som una mica tot. Ja saben allò del doctor Jekyl i Mr.Hyde. No cal fer més escarafalls sinó preguntes: què hauríem fet en el lloc d’Schettino? No responguin de pressa. Aquesta mateixa pregunta la podríem traslladar uns quants anys enrere i demanar-nos què hauríem fet si vivint a Berlin als anys 30 els nostres veïns del 3r 3a fossin jueus?  Fer l’heroi no és grat, ni senzill, ni s’obté gaire recompensa. La història és plena a vessar d’herois silenciosos i anònims.
Ara tots volem ser Gregorio de Falco. Un capità seriós, amb un aire marcial i disciplinat que contraposem a les pintes napolitanes i i xulesques d’Schettino. El Twitter d’un reconegudíssim periodista de casa nostra ja afirmava que “no m’estranya que Schettino sigui un covard amb la pinta de playboy que fa”. Les aparences… ja ho deia Oscar Wilde: “Només un tonto no es refia de les aparences”.  Com podem desqualificar algú perquè tingui pinta de James Bond amb vestit de primera comunió? Qui ens creiem que som per dir ara que nosaltres mai no faríem com va fer Schettino? Per què ens agrada tant donar lliçons de moral, d’ètica i de comportament com si tinguéssim la fórmula màgica de la perfecció? Schettino no és un ésser anormal. Hortera sí, però no més que vostè o que jo.
Siguem sincers, ser Gregorio de Falco és molt senzill. Jo només puc afirmar que Schettino, en el lloc de De Falco, s’hauria comportat com ell. Hauria fet servir gairebé les mateixes paraules i els mateixos gestos. No puc saber si De Falco s’hauria comportat com Schettino en el lloc d’aquest. Això no ho sabrem mai. Però sospito que hi ha moltes possibilitats. La distància entre Schettino i De Falco és molt més estreta del que sembla. Tots dos són les dues cares de la mateixa moneda.