Òliver Márquez

Mirin aquesta fotografia. Correspon a l’acte d’inauguració de la coberta mòbil de la piscina municipal de Sant Salvador, una vella reivindicació d’aquest emblemàtic barri de la ciutat que permetrà que la piscina romangui oberta durant tot l’any.
La instantània, distribuïda pels serveis de premsa del consistori i inofensiva a ulls de gairebé tothom, permet entreveure una realitat que hauria de preocupar, i força, el conjunt de la ciutadania. Deixant de banda el debat sobre fins a quin punt és prioritari esmerçar diners públics (830.000 euros) en aquest tipus d’instal·lacions en moments com els actuals (amb més de 12.000 persones sense feina a la ciutat i amb el consistori en ple procés de desmantellament del 10% de la plantilla), sorprèn la nodrida representació de regidors municipals i altres autoritats que van desplaçar-se fins al barri per fer-se la foto de rigor.
Davant d’aquesta fotografia, no puc deixar de fer-me preguntes que, de ben segur, es fan també molts dels nostres lectors i lectores: amb la que ens està caient, cap d’ells no tenia res més important a fer aquell matí que visitar les obres d’una piscina? Realment calen 12 persones (i aquí no incloc el president de l’AV) per inaugurar la millora d’un equipament? Fins a quin punt la participació en aquest tipus d’actes els allunyen de la realitat de milers i milers de famílies? Com pot ser que no es posin d’acord en temes cabdals per al futur de la ciutat i en canvi sí que vagin de bracet quan l’ocasió els interessa?
Un servidor (i no crec que sigui l’únic) creu que aquesta manera d’actuar de la classe política, a la qual recordo que bona part de la ciutadania responsabilitza per la precària situació del país, no ajuda gens a millorar la seva imatge.
El sentit comú els hauria de fer veure que la distribució d’aquestes fotografies, lluny d’aportar cap mena de rèdit electoral, no fa més que enervar els ànims d’una societat que comença a estar farta de veure com la classe política continua amb el seu calendari públic sense immutar-se, com si això de la crisi no anés pas amb ells. És preocupant aquest afany incontrolable de treure pit quan apareix la mínima oportunitat. I més encara que amb aquesta fam per sortir a la foto s’oblida que es pot ferir la sensibilitat de molts tarragonins i tarragonines que ho estan passant força malament.
Aprofito aquestes línies per felicitar els veïns i les veïnes de Sant Salvador per aquestes merescudes millores a la seva piscina. Desitjo que en puguin gaudir i confio que aquells que s’han fet la fotografia hagin fet bé la seva feina i s’hagin preocupat també de garantir els recursos necessaris per al seu funcionament durant molt de temps, malgrat la crisi.

Ricard Checa

Al meu país cada dia assassinen o maltracten una dona. Aquest podria el titular d’una redacció d’un alumne. Però, malauradament, no és així. És la crua realitat. Tot i això, sembla que els governants ocupen el seu temps en coses ben més entretingudes.
A banda del minut de silenci i la plorera mediàtica de costum, què fem, tots plegats, per eradicar aquesta plaga de la nostra societat? Potser no gaire, ja que molts considerem que no és tan greu(!?).
No n’hi ha prou a repudiar l’assassinat i condemnar el(s) seu(s) autor(s). S’ha de declarar tolerància zero contra tot tipus de violència, ja siguin homes contra dones o a l’inrevés. En un país civilitzat  és inadmissible que en 20 dies hi hagi hagut 7 morts a conseqüència de la violència sexista.
Els polítics han d’endurir les lleis per protegir eficaçment les víctimes, independentment del sexe. No podem caure en la trampa de “feminitzar” les lleis. Els jutges estan obligats a administrar la justícia i no fer-ho, per incúria, hauria de ser responsabilitzat. Els policies i els serveis socials han d’estar alerta i operar preventivament davant de qualsevol sospita. I la societat no pot mantenir el silenci i plegar-se de braços.
En la lluita contra la violència ens hi hem de implicar tots. Encara que sembli demagògic no podem donar tracte diferencial a les víctimes. Una víctima és i serà sempre víctima, independentment del tipus de violència i del sexe.
Fins fa poc no ens tremolava el pols per manifestar-nos a favor de les víctimes del terrorisme. Doncs ara cal actuar conjuntament i pressionar aquells que han de declarar la “guerra” als/les maltractadors/res i administrar la justícia.
No entenc que, per exemple, Ses Alteses Reials presideixin gairebé tots els funerals de les víctimes d’ETA i oblidin totes aquelles que han cohabitat, en silenci, amb el seu assassí/maltractador.
D’altra banda, és imperatiu  que apostem i aprenguem valors des de ben petits. Els infants han de tenir clar que la violència no té cap justificació possible. S’ha d’inculcar que el respecte és, avui i sempre, la millor recepta per a una bona convivència.
Els polítics i els mitjans de comunicació també hauran de reexaminar el seu vocabulari i apostar més per l’educació, marginar l’insult fàcil i la crispació gratuïta. Si no és així, totes les campanyes de sensibilització seran inútils i el nombre de víctimes seguirà augmentant.

Menpo

Dijous passat em trobava en una cafeteria prenent un te verd i llegint el notíciestgn quan, de sobte, a la taula del darrere es van asseure dues persones que començaren a parlar amb un to de veu bastant elevat, cosa que va fer que prestés atenció a la conversa.
Una de les veus em resultava coneguda però no va ser fins al moment que va dir: “la culpa de la crisis es de los funcionarios, que son unos vagos, sólo saben tomar café; si fuese por mí los echaría a todos”, quan em vaig girar i, per a la meva sorpresa, allí estava fent aquestes afirmacions un home que en temps de bonança econòmica s’havia aprofitat de molts immigrants per crear la seva empresa constructora, és a dir, un esnob, un nou ric vingut a menys.
Aquest home, que encara conservava el seu característic to arrogant i fatxenda, estava fent unes afirmacions de les quals, malauradament, molts ciutadans són partícips; és més, fins i tot els governants han vist la solució a la disbauxa financera en les retallades als sous dels funcionaris, fomentant encara més la tírria manifesta vers l’empleat públic. I aquí és on intentaré fer una explicació personal del que jo penso sobre tot això.
Primer: un funcionari és una persona que accedeix a un lloc de treball públic mitjançant una oposició, és a dir, que per accedir a la feina ha hagut d’aportar les titulacions corresponents, competir amb altres opositors i demostrar la seva vàlua. A més, alguns d’ells, un cop passada l’oposició, han de dedicar un temps a formar-se i,  per si això no fos suficient, abans d’aconseguir la plaça definitiva han de passar un període de pràctiques.
Segon: el salari del funcionari és totalment pla, hi hagi bonança econòmica o no, i en molts casos estancat des de fa anys; només les negociacions de conveni poden significar minses pujades en comparació als sous de la privada.
Tercer: en el sector públic d’Espanya hi treballa el 9% de les persones adultes, mentre que a la UE aquest percentatge és del 16% i en els països més desenvolupats del nord d’Europa està per sobre del 20%.
Crec que amb aquests tres punts n’hi ha prou per definir la figura del funcionari, però no vull finalitzar aquest article sense donar una resposta directa al constructor vingut a menys i, indirectament, a tots els que pensen com ell.
En el temps de la bombolla, mentre aquest senyor incrementava el seu patrimoni econòmic, conduïa un vehicle de més de 70.000 euros, canviava el pis on vivia per un xalet “de alto estanding” on l’aigua de la piscina es confonia amb la del mar, la majoria dels funcionaris tenien el sou congelat des de feia temps.
Això vol dir que la bombolla va ser bona per a uns quants però les conseqüències les paguen els funcionaris.
Aquest és només un exemple petit del que ha succeït, succeeix i succeirà en un país bananer com el nostre on l’actitud governamental només contribueix a crear més enemics vers els funcionaris.
Conclusió: el funcionari és una persona amb responsabilitats com tothom, família per mantenir i  impostos per pagar. Dit això la pregunta és la següent: si en temps de bonança econòmica ningú se’n recorda d’ells, per què en temps de crisi sí?

Quim Nin

Un pressupost és l’expressió xifrada de la voluntat d’un govern. I he de reconèixer que els pressupostos, tant del 2011, com el projecte que ara hi ha pel debat al Parlament de Catalunya de cara a aquest any 2012, no són els que ens haurien agradat fer. Perquè cap govern vol reduir els pressupostos, ni restringir serveis, ni ajustar sous. A tots els governs els agrada poder fer pressupostos expansius que incrementin serveis per a les necessitats ciutadanes i en funció d’un model de país i d’una voluntat d’acció política. Però quan vam arribar al Govern de la Generalitat, ens vam trobar, l’any 2010, un dèficit del 4,22 del PIB, –més de 8.000 milions d’euros–, una situació que calia redreçar amb  esforços de restricció per reduir el dèficit heretat. Tal com ha explicat el mateix president de la Generalitat  “si no haguéssim fet res ens hauria portat al col·lapse”.
Els números actuals responen, doncs, a aquesta doble funció: reducció del dèficit i del deute, fer front als compromisos realitzats en el passat i  garantir els pilars de l’estat del benestar, tant en el present com per al futur. Són temps de responsabilitat i de no amagar el cap sota l’ala. Calia capgirar el rumb que ens portava directament cap a les roques, i això es el que hem fet i fem.
Enguany, els pressupostos per a la comarques de Tarragona responen, també, a la necessitat de fer front a les anualitats d’inversions fetes pels Governs anteriors. El projecte preveu prop de 50 milions d’euros, que caldrà pagar enguany,  d’obres executades amb pagaments diferits. També tenim un augment del capítol d’interessos del deute que fa que, cada dia de l’any, la xifra d’interessos bancaris ha pagar sigui de 6 milions d’euros.
Aquesta és la radiografia d’on som. No és moment de mirar enrere, sinó de mirar endavant, malgrat la complexitat de la situació. I de pensar que tot el que fem té un sentit. Per garantir el camí que ens garanteixi la recuperació que tots necessitem. Les nostres terres estan plenes de gent amb coratge, que aprofita les oportunitats, que té iniciativa. Posem tots aquests actius en sintonia amb el coratge d’aplicar les mesures que calguin des del sector públic. Si ho fem, malgrat ser un any difícil, el 2012 serà més bo dels que molts auguren.

Tots ho sabem i sovint ho repetim, l’esport té moltes vessants i, alhora, aporta avantatges en diversos àmbits, des de la prevenció de la salut fins l’oci, passant per la promoció de l’esforç, el sacrifici o el treball en equip. L’esport és, també, una eina més de participació ciutadana i, per tant, les administracions aporten recursos econòmics al seu manteniment.

Els diferents clubs de la nostra ciutat, combinem l’activitat competitiva, a les corresponents lligues, amb la formativa a l’esport base. Sovint succeeix que els diners que arriben de l’Ajuntament se’n van a l’apartat competitiu mentre són els pares i mares qui assumeixen la despesa de la formació dels seus fills. Els cas del basquet és un exemple.

ADT i CBT són els dos clubs de basquet que en els darrers anys han assolit més èxits en les competicions estatals. Tot i això, la capacitat de generar diners per les vies de captació de socis, del patrocini empresarial o de la venda d’entrades, és clarament insuficient per a la seva subsistència, el que obliga a dependre, en gran mesura de l’aportació municipal.

Conscients d’aquesta situació i de la complexitat del context econòmic actual, l’ADT va donar un pas endavant, renunciant al primer equip. Una decisió dura i difícil d’assumir, però que s’havia de prendre per responsabilitat i compromís amb la ciutat. Ara, més que mai, és el moment de prioritzar, d’establir preferències. Per a l’ADT, la prioritat és, des de la seva fundació, l’acció social i formativa dels joves de Torreforta i, per extensió de tota la ciutat. L’esport base és l’essència de la nostra activitat perquè estem convençuts que els valors que incorpora són beneficiosos a nivell individual i col•lectiu pels centenars de joves que passen pel nostre club i pel campus d’estiu.

És obvi que la competició a la lliga EBA no és només una il•lusió, sinó que és un objectiu, en tant que atorga visibilitat, però en nom de tota la Junta vull dir que estem molt orgullosos de la feina callada i eficient que duem a terme amb els joves que s’apropen al nostre club per iniciar-se en la pràctica del basquet.

L’ADT és un club que prioritza el servei a la ciutat a qualsevol ambició esportiva. Durant la nostra història ens hem adaptat a totes les situacions que han anat sorgint i hem afrontat tots els reptes, amb l’objectiu d’avançar però sense oblidar-nos de que el nostre origen no es va forjar a cap despatx, sinó a la plaça Primer de Maig de Torreforta a partir de la iniciativa d’un grup de veïns que l’únic capital del que disposaven era les ganes de fer coses pel bé de tots. I és que per avançar, s’ha d’estar convençut que els reptes no s’acaben mai.

Aprofito, per felicitar els Nadal i desitjar una bona entrada de 2012.

Robert Hernández.
President de l’ADT.

Menpo

És del tot evident que les festes de Nadal que vivim des de fa molt de temps són una transformació material de l’essència del Nadal, una amalgama consumista de referències sense sentit que han fet perdre el veritable significat; en definitiva, una deformació del criteri religiós de l’home.
Cal dir que tots som partícips d’aquest canvi en aquestes festes i ho som per no desentonar amb els nous costums.
Per mi, i suposo que per molts de vosaltres, el veritable sentit d’aquestes dates no són les llargues i incansables cues a les caixes dels centres comercials, ni la compra compulsiva  de menjar i de joguines.
Sense fer al·lusió històrica al Nadal, en la qual ens podem trobar diferents conceptes, del que hem d’estar segurs és que la manifestació de l’esperit nadalenc és tot el contrari d’allò que celebrem avui en dia i que té un sentit purament econòmic, on durant uns dies ens mantenim o ens mantenen distrets i lluny de la realitat amb els carrers engalanats de bombetes, botigues obertes, regals, sopars d’empresa, sopars de colla…
El que trobo més lamentable és la hipocresia que es genera al voltant d’aquestes festes i que es fa més evident que en la resta de l’any perquè ressalta amb més força aquesta nova pobresa enlluernada davant de tanta llum nadalenca.
Em resisteixo a creure que el Nadal s’hagi convertit en l’opi del poble perquè sóc del parer que les festes nadalenques són el moment de l’any més adient per a una reflexió interior que només des d’una vivència de creença profunda del seu significat ens durà a la comprensió de les nostres confusions i ens farà gaudir del seu esperit.
També aquests dies en aporten l’oportunitat d’ajuntar-nos amb els éssers estimats i desitjar que el cor de les persones bategui una mica més envers la reivindicació de valors com l’amor, la solidaritat, el respecte etc., i vagin més enllà d’allò que el consum els dóna.
Tal com va dir el trentè president dels Estats Units, Calvin Coolidge, “el Nadal no és un moment ni una estació, sinó un estat de la ment. Valorar la pau i la generositat i tenir mercè és comprendre el veritable significat del Nadal”.
Ara bé, tampoc podem fugir d’una altra realitat que s’està produint des de fa molt de temps al voltant d’aquestes festes i és que en el fons s’han convertit en el pretext per gaudir d’unes vacances d’hivern i una ocasió més per llevar-nos més tard pels matins després de nits de festa.
Aquest breu escrit no deixa de ser una opinió i està clar que hi poden haver divergències i altres punts de vista; per això el que personalment crec és que quan siguem capaços d’assumir que no serem ni millors ni pitjors persones perquè un cop a l’any ens apropem un xic més a la generositat, a la solidaritat, a l’estimació, al desig de pau, etc., gaudirem més del Nadal.
Per altra banda, l’opinió que tinc del consumisme i dels regals és que no pertanyen a l’esperit nadalenc i torno a incidir que no serem ni millors ni pitjors persones segons el regal, hi ha petits detalls que il·lusionen molt més.
El meu millor desig per a tothom d’esperança per aquest món tan imperfecte.
Bon Nadal.

Manuel Sanromà

Un petit pas per a la Universitat, un gran pas per a Tarragona. Amb aquesta tòpica frase podríem resumir el que han representat aquests vint anys d’Universitat Rovira i Virgili. Efectivament: la Universitat és una de les institucions més antigues de la nostra societat, amb més de vuit segles d’existència a Occident i exemples encara anteriors en altres civilitzacions orientals. Una institució, doncs, per a la qual “veinte años no es nada”, com diu el també tòpic tango. Però a Tarragona aquestes dues dècades representen un abans i un després. Certament, els estudis universitaris tenen una tradició més antiga a Tarragona, però no ha estat fins aquestes darreres dècades quan la ciutat i la seva àrea d’influència han gaudit d’una activitat universitària homologable a la d’altres ciutats europees. I el canvi ha estat espectacular per a la ciutat. D’entrada cal dir que s’ha rejovenit tant sociològicament com intel·lectual: la presència a la ciutat de milers d’estudiants i professors, molts dels quals forans, és una saba nova que es percep fàcilment en el teixit social d’una ciutat petita com Tarragona. Però no és solament això; l’impacte de la URV sobre el PIB local ha estat estudiat a bastament i per ell mateix justificaria la Universitat com una de les millors inversions que s’han fet a Tarragona en tota la seva llarga història.
En qualsevol cas, la petita història d’aquests vint anys de la Universitat de Tarragona s’ha escrit cada dia amb el treball, l’estudi i la recerca d’anònims (i de vegades no tan anònims: una figura emblemàtica com el professor Eudald Carbonell n’és un bon exemple) treballadors, estudiants i professors que lentament però sistemàtica, fan avançar el coneixement: el seu, i el de la nostra espècie, com diria el mateix Eudald. I aquest intangible que és el coneixement i que es materialitza en forma d’articles, llibres, patents i també en qualitat de vida, en creació d’empreses, en llocs de treball, és el que fa avançar qualsevol societat moderna. Tenir una font de creació de coneixement a casa nostra és tan important (i sovint més) com tenir fonts d’energia o de matèries primeres. En aquest sentit, podem dir sense embuts que la Universitat Rovira i Virgili és el reactor més important que tenim a Tarragona i les nostres comarques, un reactor ecològic i sostenible que impulsa el creixement i el progrés de la nostra societat.
Ara fa vint anys, amb un grapat de companys, vam tenir el privilegi de constituir la Comissió Gestora que va treballar per endegar la nova Universitat a Tarragona. En un breu espai de temps, amb l’esforç i l’entusiasme de tota la comunitat universitària ja preexistent, vam poder donar forma a la nova Universitat que, tot i haver de renunciar al nom de Tarragona per les misèries provincianes d’alguns, va adoptar el d’un il·lustre fill de la vella ciutat. Avui podem dir amb orgull que la Universitat Rovira i Virgili competeix en la lliga de les Universitats mundials que fan avançar el coneixement i que és un dels motors econòmics, socials i culturals més importants de les nostres terres i del nostre país. I ho ha de seguir essent en els temps per venir: per molts anys URV!

Joan Aragonés

Joan Baptista és un dels protagonistes de l’Advent, juntament amb Maria i el profeta Isaïes. Joan és una figura desconcertant. Fixeu-vos si no: nosaltres, per justificar el nostre fracàs, solem dir que es deu al fet que prediquem en el desert.  Doncs bé, Joan, per predicar, elegeix el desert i només el desert, rebutjant el temple o la plaça pública. Joan utilitza el llenguatge de la simplicitat i de la radicalitat -cosa que no significa del fonamentalisme-, no el de l’espectacularitat ni el de la popularitat. És que a nosaltres ens preocupa més la potència dels altaveus que l’autenticitat de la nostra veu. Necessitem defensar-nos, justificar les nostres accions, potser perquè no sempre són prou transparents i menys encara entenedores. Cal que ens expliquem molt perquè les nostres vides solen parlar poc.
Una gran temptació dels nostres temps en el camp religiós, especialment a nivell col·lectiu,  és cercar les places o escollir els llocs d’influència, amb la il·lusió que des d’allí serà més efectiva la nostra acció. I oferir una veritat ja confeccionada, a punt de ser consumida, però sense preocupar-nos de provocar abans la gana. O la de presentar la solució de tots els problemes, la recepta de tots els mals. Joan, en canvi, sembra interrogants, inquietuds. Encèn desitjos. Suscita una espera. Es preocupa més de provocar gana que de donar menjar. Per això el segueixen, encara que sigui al desert. Molt bé s’ha dit: “Cerca la plaça –la multitud, l’èxit– i trobaràs un desert, encara que aparentment estigui plena de gent. Cerca el desert i hauràs trobat l’home”. Aquest potser no és un bon eslogan per al món de la publictat comercial, però és una veritat fonamental en el camp religiós. És en el desert on l’home troba el camí de la superació, de la millora, de l’avançament. Com diu tantes vegades la Bíblia, és a través del desert que passa el camí del Senyor (Is 40,3). És en el desert on Déu parla al cor de l’home (Os 2, 16). És en el desert on es reben “alegres notícies” ( Sof  3,14-18). És en el desert on es realitza l’encontre de l’home amb Déu.
En el desert Joan posa les coses clares: ell només és una veu, però no és aquell a qui esperen. Bona pauta per al cristià, individualment i sobretot per a l’Església com a comunitat.  En primer lloc és una veu. N’hi ha tantes de veus, avui! Les veus del negoci, del confort, del plaer, de l’astúcia, del càlcul, de la indignació… La de Joan és diferent: és la veu que prepara la vinguda del Senyor. Una veu que té el coratge de dir que per aquests camins és impossible, i no sols improbable, de trobar la felicitat, de trobar Déu. Però aquesta veu queda ofegada quan, després de dita, es desvirtua amb un comportament distint i potser contrari a allò que s’ha proclamat, és a dir, quan se surt del desert per instal·lar-se en un lloc fix. Joan, després d’haver-se definit com una veu, afegeix que no és aquell que esperen. Una lliçó important per l’Església: la de tenir el coratge de dir “jo no sóc” el qui espereu, jo només sóc la veu que l’anuncia. Quan el protagonista tarda a arribar, la tasca del pregoner és alimentar l’esperança, sostenir l’espera, mai substituir-lo.

Ricard Checa

Algú està prenent el pèl als ciutadans a Tarragona. En una societat democràtica i respectuosa els governants, per norma, tenen en consideració els seus representats. A l’Ajuntament de Tarragona algú ens està enganyant o almenys no ens diu, o no ens ha dit, tota la veritat.
Ara fa uns mesos, el consistori tancava l’any 2010 amb un superàvit de 3,1 milions d’euros, quan el 2009 va haver un dèficit de 2,2 milions. La contenció de la despesa corrent era la responsable de l’excedent, ens van explicar.
No deixa de ser estrany que després de les eleccions municipals i en un tancar d’ulls, la salut econòmica i financera del consistori ha deixat de ser òptima per esdevenir terminal.
Si l’Ajuntament va tancar el 2010 amb un superàvit impressionant, com és que hem arribat a una situació tan dramàtica i traumàtica com la què vivim, on urgeix fer retallades i acomiadaments?  Què ha passat?
Necessito saber on estan els diners o en què es van gastar. No admeto el silenci com a resposta. La població mereix ser informada amb la màxima transparència, ja que acabarà sent la principal víctima de la important tisorada que Tarragona està preparant.  S’acomiadaran alguns dels més de 160 càrrecs de confiança creats en els darrers anys?
Mentre no ens expliquin aquest “lapsus”, la credibilitat política d’aquells que estan a l’Ajuntament estarà en dubte. I no, no demano la dimissió de ningú. Només reclamo rigor, responsabilitat, sentit comú, respecte pels ciutadans i que les administracions deixin d’atribuir la culpa (de les seves malifetes i ineficiència) al veí.
Què cal fer per què els governants assumeixin, d’una vegada per totes, les conseqüències dels seves accions i actuïn amb coherència? I l’oposició, a què espera per treure aigua clara d’aquesta confusió?
Si no obtenim respostes als nostres dubtes, la Justícia hauria d’actuar, perquè en una democràcia ningú està per damunt la llei.

Menpo
Artista 

En una evolució casi incessant de la societat actual l’home contemporani experimenta constants modificacions en els costums de la  seva forma de vida i en els valors, fins a tal punt que en un món superpoblat es troba més sol que mai. És un fet més evident que a mesura que avancem en  el segle XXI estem més sols, no fomentem el contacte amb els altres i mentrestant la vida ens passa sense viure-la, podríem dir que ens dediquem només a sobreviure davant la incapacitat d’aturar-nos un instant per reflexionar sobre el que realment ens fa sentir vius.
Per pròpia decisió, per situacions personals o pel ritme vertiginós d’aquesta societat edificada en drets i no en deures ens hem abstret d’apreciar l’amistat i només la valorem des de la solitud en què estem immersos com a resultat de l’individualisme i de l’egoisme. No cal dir que tothom necessita companyia, afecte, comprensió, consells, discreció, fidelitat, cooperació, etc. Ara bé, la creació de mons individuals  ha fet que les nostres accions hagin  perdut naturalitat i transparència i s’hagin tornat abstractes i sense sentit.
Sóc partidari de modelar la vida amb els somnis i les il·lusions com si es tractes d’una obra d’art, però sense oblidar que cada dia que passa no torna, “no hi ha millor moment de ser feliç que ara mateix, el temps no espera per ningú”.Hem deixat de cultivar l’amistat excusant-nos en la manca de temps. Hem passat de conversar amb els familiars o els amics fins i tot de gaudir del fills per dedicar més temps a la feina i a tot el que ens comporta certa riquesa econòmica oblidant que la millor riquesa és aquella que no podem comprar amb diners.
La vacuna contra la solitud és gaudir d’un dels sentiments més dignes  “l’amistat”, però no tal i com  l’entenem actualment “amistat interessada” sinó la veritable, la sincera, la còmplice, la cordial, la que mai fereix intencionadament, la que ens ajuda a aixecar-nos quan caiem, la tolerant, la jovial, la generosa, la pacient,  la lleial, la comunicativa, l’agraïda, la que comprèn les nostres alegries, esperances, debilitats…etc.Hi ha una frase que defineix molt bé aquest concepte “un amic és aquell que arriba quan tothom se n’ha anat” i com experiència personal puc dir que ni el temps ni la distància destrueixen l’amistat, són els temors i els dubtes.
Estic d’acord amb els qui diuen que una amistat verdadera s’ha de conservar com un tresor, però jo afegiria que cada amistat és única i sempre ens deixa una xic d’ella mateixa i s’emporta un xic de nosaltres, perquè quan no està amb nosaltres l’estranyem i no deixem de pensar en ella.
La maduresa afectiva ens atorga l’equilibri necessari en les relacions d’amistat  que es diferencien d’altres relacions interpersonals més supèrflues per la “intimitat”.  Intimitat en termes de mútua revelació, és a dir l’explicació recíproca de detalls íntims de la vida que no explicaríem a ningú, donant així pas a un vincle de confiança. Finalitzo aquest article amb un paràgraf d’una llegenda àrab que diu “Quan un gran amic ens ofengui, ho haurem d’escriure a la sorra on el vent de l’oblit i el perdó s’encarregaran d’esborrar-ho i apagar-ho, d’altra banda, quan ens passi alguna cosa grandiosa, haurem de gravar-ho en la pedra de la memòria del cor on cap vent a tot el món podrà esborrar-ho “.