El poder fascinant de l’Adopcionisme

Per . Actualitzat el

Com saben els lectors, l’Adopcionisme, tant l’antic com el medieval (i recordo, especialment, el del bisbe Feliu d’Urgell), és una doctrina cristològica (referida, per tant, a Jesús de Natzaret) que es mou fora de l’ortodòxia en afirmar que Jesús no és Fill «natural» de Déu, sinó una persona com nosaltres, adoptat per Déu com a fill. En l’Adopcionisme, hi coincideixen l’interès a subratllar que Jesús és «com nosaltres» i les ganes d’alliberar Déu del sofriment i de la mort i de destacar la seva transcendència respecte a nosaltres. Per això parlo de la fascinació d’aquesta doctrina herètica.
De fet, he sentit aquest error fins i tot en homilies o sermons: Jesús és una persona humana, com nosaltres. No és el mateix dir que Jesús és home com nosaltres. La fe cristiana afirma que la persona de Jesús no és humana, sinó divina: és el Verb, la Paraula o, si voleu, la segona persona de la santa Trinitat.  I crec que l’error obeeix al fet de no distingir prou clarament el que Jesús és i la manera com Jesús va arribar a saber i a viure el que era i és. En aquest sentit, Jesús va saber que és fill «natural» de Déu i, per tant, igual al Pare, a través de la seva consciència humana i, per tant, a partit de descobrir-se pur regal de Déu, que, d’una banda, el despulla de tota pretensió de sentir-se suficient en ell mateix i, d’una altra, li permet estrènyer els seus vincles amb la resta dels humans.
Segurament heu sentit dir i repetir moltes vegades que tots som fills i filles de Déu, i és veritat. Però som «fills en el Fill», en el sentit que Jesús, el Fill, ens permet participar de la seva naturalesa divina; i, per tant, que som autènticament germans, els uns dels altres, sense que ningú es pugui considerar superior als altres.
Més d’una vegada he escrit que, si fóssim realment «humans», ja n’hi hauria prou. Vull dir que l’humanisme que neix de la comprensió de la nostra comuna filiació divina és l’únic camí per a trobar-nos amb Déu, un Déu que ha volgut trobar-se amb els homes «fent-se home», és a dir, abandonat, d’alguna manera, el cel, que és el seu domini o el lloc on viu, o, potser millor, fent que el cel sigui a la terra, és a dir, que ocupi el més profund i amagat de l’humà. En altre temps cantàvem: «No busqueu Déu en les estrelles, ni en el plec de la mà», perquè Déu és a la vora, en el germà i en tots els esdeveniments, joiosos i dolorosos que, com a humans, ens toca viure.