S’ha dit i s’ha repetit mil vegades: l’Església és cosa dels capellans. Segur que no és així: l’Església és cosa de tots els batejats, homes i dones. Però la percepció que hom té és que en l’Església hi ha una «classe» hegemònica, el clergat, que dóna la impressió de tenir-ne la propietat; i això malgrat que des de fa temps sovintegen els laics i les laiques responsables de tasques eclesials importants. Com a contrapès a una Església d’estructura clerical, he defensat i defenso una Església d’estructura laïcal. Quan dic «laïcal», vull dir molt més que una Església oberta de bat a bat a laics i laiques. Defenso una Església on el que compta és ser batejat, és a dir, ser cristià; perquè «laic» ve de «laos», que vol dir «poble», és a dir, allò que és comú a tots els membres d’una societat. De fet, l’Església, abans de ser jeràrquica, és el «poble de Déu», i ho és de forma sagramental, perquè, en realitat, al «poble de Déu» hi pertanyen moltes persones que no se senten integrades en l’Església o que fins i tot se’n senten, de grat o per força, excloses, però que treballen coratjosament per la justícia i el bé comú.
Amb l’expressió «Església d’estructura laïcal», defenso també una Església que sigui en el món no pas per a condemnar-lo, sinó per a llegir, en l’evolució del món, els signes a través dels quals Déu la vol conduir a la seva pròpia evolució i perfecció; i que ho faci no pas per raons acomodatícies, sinó perquè és el món el lloc on Déu ha triat per a fer-se proper i trobadís amb l’home. Des d’aquesta perspectiva, l’Església hauria d’aprendre a alliberar-se de llenguatges massa dogmàtics i a emprar un autèntic mètode hermenèutic, capaç de distingir clarament entre el llenguatge simbòlic de la fe i el llenguatge científic. La raó no és enemiga de la fe, sinó tot el contrari, i no parlo només de la raó «teòrica», sinó també de la raó «pràctica», la que posa en l’acció, en el fer, la força més contundent del pensar i del ser. Si l’Església estigués més atenta a l’evolució del món, potser hauria de cercar on sigui i com sigui el coratge de revisar, si més no, la llei del celibat obligatori dels capellans, la prohibició de l’accés de la dona al «ministeri ordenat» i fins i tot la qüestió de la indissolubilitat del matrimoni. L’Església ha de saber escoltar totes les veus del món, però més encara la que dissenteix, dins d’ella mateixa, del «discurs oficial», sigui quina sigui la veu que el proclama.
