No diré res nou si afirmo que els mitjans de comunicació tenen més poder que els altres tres poders junts. No sé si sempre ha estat així, però d’un temps ençà ens hi fixem més.
Diumenge, amb motiu de la publicació de les memòries de Rajoy, es va saber que, qualsevol que hagués sigut la decisió de Puigdemont el 27-O —convocar eleccions, declarar la independència, posar-los la catifa vermella des de la Moncloa fins a Catalunya, un nou impost només pels catalans, el propi cap de Puigdemont servit en safata a Soraya Sáez de Santamaria…—, el govern espanyol hauria aplicat el 155 a Catalunya. Vaig repassar exhaustivament les notícies de portada i les més importants de l’interior dels principals diaris en paper d’Espanya, alguns dels quals també surten en català, i cap no en feia esment. Quan dic tan sovint que la veritat sempre s’acaba sabent, hi hauria d’afegir «si no es conjuren els mitjans per tapar-la». La notícia és prou important per no obviar-la. Només revela que la paraula de Rajoy, amb el seu govern del PP, era paraula de mentider, només això. Encara rai que tenim els diaris digitals! Alguns, no tots, donen les notícies amb imparcialitat. Els hem d’estar molt agraïts.
A canvi de no dir res del tema, els diaris en paper, i no només els de la caverna, parlen de la cimera per l’emergència climàtica, d’ENDESA que aprofita l’esdeveniment per pujar-hi al carro, de problemes de Sanitat, de les negociacions entre PSOE i ERC, dels problemes a Colòmbia i de… VOX. Parlen de VOX amb una neutralitat immoral, obscena, sense tenir en compte que allò que ells pretenen arruïnar ha costat molts anys i molts esforços d’aconseguir. VOX no reconeix el canvi climàtic ni la violència de gènere, està contra el feminisme, contra l’homosexualitat, contra els immigrants. I està contra nosaltres. I els mitjans li donen veu cada dia, a cada moment, exposant les seves idees, les seves declaracions, els seus actes, les seves querelles. Els feixistes de VOX han trobat els seus jueus en els catalans independentistes per poder canalitzar l’odi dels espanyols rancis, retrògrades i nostàlgics de la dictadura franquista. Potser a aquests espanyols —que quedi clar que no són tots— els altres temes els rellisquen, però el dels catalans els sedueix especialment: qui més vots ha guanyat de la primera a la segona convocatòria d’eleccions és qui més agressiu ha estat i qui més amenaces ha proferit contra Catalunya. Segurament és inevitable l’existència de l’extrema dreta a Espanya, quan n’hi ha a tot Europa, però a Europa, els mitjans, lluny de donar-li veu, fer-li difusió gratuïta, en definitiva, promocionar-la, han optat per aïllar-la i silenciar-la. Aquí no. Costa de creure que un país vulgui mantenir-se tan ancorat en el passat. Podria entendre que jutges, polítics i legisladors ho fessin.
I ho podria entendre només perquè en els dos darrers anys ens han donat mostres que allò tan gastat de «Los mismos perros con distintos collares» no és només una frase feta. I si no són els mateixos, perquè per sort no són immortals, són els seus cadells. Però els mitjans de comunicació haurien de tenir la missió de donar a conèixer la veritat. Això seria, és clar, si no s’haguessin canviat també el collar.
