El dia 30 de juliol, en ocasió del primer aniversari de la mort de mossèn Jordi Gual i en record i en sufragi de la seva ànima, vam celebrar l’Eucaristia a la parròquia del Catllar, parròquia que ell va presidir, com a prevere, en dos períodes del seu ministeri, certament breus, abans d’esdevenir rector de la parròquia de Baix a Mar, a Torredembarra. Va presidir la cerimònia el rector de la parròquia, que va estar acompanyat per dos mossens, mossèn Esteso i mossèn Borges, amb qui mossèn Jordi havia compartit, juntament amb altres companys, l’experiència d’un equip de preveres, sota el guiatge de Mossèn Josep Pascual, primer a Valls i, posteriorment, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, a Tarragona. En faig especial esment perquè fou una experiència molt reeixida, encara que, malauradament, no continuada (i m’afanyo a afegir que, pel sembla, serà una de les primeres propostes del nou arquebisbe de Tarragona). A mi, el rector de la parròquia em va demanar que fes l’homilia, en la qual, més o menys, vaig dir el que trobareu aquí a continuació. Mossèn Jordi havia nascut a Santa Coloma de Queralt, l’any 1935, quan aquesta parròquia pertanyia al bisbat de Vic, i havia estat ordenat prevere a Sant Joan Baptista de Valls, l’any 1968; i moria a Tarragona l’any 2018.
La mort és el final i la plenitud de la vida, més o menys viscuda, i la mort ens fa a tots iguals, és a dir, miserables i necessitats d’un amor capaç de superar tota mena de ferides, i, alhora, posseïdors ja per sempre de la vida que deriva del Ressuscitat.
En el cas d’algunes persones, per trobar-les-hi la sang, has de rascar molt fort sobre les crostes de les ferides de llurs cossos, i no ho dic en demèrit d’aquestes persones: només Déu sap la quantitat de sofriment que aquestes crostes amaguen. Però mossèn Jordi no era així: no costava res trobar-se amb el bo i millor de la seva ànima. En aquest sentit, i en molts altres, ens podem sentir joiosos d’haver compartit amb ell fragments més o menys llargs i intensos de les nostres vides. Jo dono gràcies a Déu d’haver compartit amb ell les tasques de docència a l’Institut Martí i Franquès, de Tarragona i les tasques pastorals a la parròquia de Sant Pau, també a Tarragona. Mossèn Jordi era, abans que res, el Jordi (de fet la seva anatomia no el feia gaire homologable amb els capellans del seu entorn, i més aviat suggeria la d’un camioner). La seva empatia encomanava il·lusió i ganes de viure, i les seves homilies, que escrivia escrupolosament en una llibreta, que he heretat i que conservo amb veneració, engrescaven en el seguiment del camí de Jesús.
Gràcies mossèn Jordi, Jordi, per tot el que ens vas donar, que és molt i molts valuós. Que al cel siguis, i a reveure.
