Al teatre Akadèmia de Barcelona representen Assaig sobre la lucidesa, una adaptació teatral de la novel·la de José Saramago. Saramago es va distingir sempre per la seva denúncia dels mals de la societat actual que, mig segle més tard, encara patim i patirem. L’argument va d’unes eleccions en les quals el 80% dels habitants d’una ciutat voten en blanc, sense haver-se posat d’acord prèviament. El govern en funcions fa repetir les eleccions; estan convençuts que hi ha hagut un error. Ni per casualitat se’ls ocorre que es troben davant d’una manca de confiança dels votants. En les segones eleccions el vot en blanc augmenta i el govern assegura que és víctima d’un complot provocat per un grup organitzat i, progressivament, per una mà negra, uns sediciosos, uns terroristes. La seva primera ofensiva consisteix a abandonar la ciutat perquè s’adoni que sense govern no pot funcionar; com que la seva absència no altera res, per demostrar la seva teoria perpetra un atemptat, amb morts, i, amb l’ajuda de la premsa, difon que han estat els terroristes. Finalment, declara l’estat de setge perquè, explica, la ciutat és ingovernable. Saramago diu moltes coses més en la seva obra, totes de total actualitat, però no em puc estendre més. Encara que no en la seva totalitat, a algú li sona aquest argument? Convido a anar a veure-la a aquells polítics que practiquen l’art de la tergiversació i que pensen que tot s’hi val per conservar el càrrec o per guanyar eleccions.
I al cinema estan exhibint la pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Mientras dure la guerra. Se centra en la vida de Miguel de Unamuno en els primers mesos del Alzamiento Nacional. Pel que s’hi explica, Unamuno, un republicà convençut, havia quedat molt decebut per la deriva republicana i així, lliurement, ho va manifestar. La seva llibertat d’expressió li val la destitució del rectorat de la Universitat de Salamanca. Els nacionals, pensant que les seves manifestacions el col·loquen directament de la seva banda, li restitueixen el rectorat i el tenen en gran estima fins que Unamuno s’adona d’una realitat que no volia admetre: els trets que escolta cada matí a la ciutat van dirigits a adversaris polítics, veïns seus, finalment als seus dos grans amics. A la pel·lícula hi ha moltes perles. Només citaré la que diu un dels militars de Franco al paranimf de la universitat sobre que bascos i catalans som el càncer d’España. Un tema recurrent avui en dia. Per sort, el discurs d’Unamuno, enfrontant-se a tots els assistents, sabent que s’hi jugava la vida, em va tornar l’esperança: «Venceréis, però no convenceréis» i unes quantes frases més per a la Història que val la pena llegir —el discurs és a Internet si us interessa—. Penso que mentre hi hagi una mirada lúcida que, per damunt de la por, condemni la injustícia, el món no estarà perdut del tot i per sempre. Només espero que entre tantes coincidències no es torni a perdre, per a nosaltres, quaranta anys més. Recomano la pel·lícula a tot el públic adult d’España, en especial a aquells que advoquen per la repressió i el retorn al passat.