18 i 19 de juliol unes dates per a no oblidar

Per . Actualitzat el

Em refereixo, evidentment, als 18 i 19 de juliol de l’any 1936, dates, respectivament, de l’«alzamiento nacional» i de la revolta violenta duta a terme per la gent del «front popular» amb el consentiment més o menys explícit del govern legítim de la República (i, en el cas de Catalunya, de la Generalitat republicana del President Francesc Macià i Llussà i del President Lluís Companys i Jové). Els qui vam viure els dos esdeveniments, per molt petits que fóssim, no els podrem oblidar mai, però els qui han nascut després d’aquestes dates tenen el perill de deixar, més o menys conscientment, que es perdin arraconats en el bagul de l’oblit.
No cal dir que els historiadors han tractat com cal els dos esdeveniments i, entre altres coses, han posat en relleu que el primer va ser estrictament militar, per bé que va comptar, des del començament o a poc a poc, amb l’adhesió més o menys entusiasta de forces dretanes del país (polítiques, socials, religioses i econòmiques, i, en la nostra memòria, ocupen un lloc eminent els Terços dels Requetès i, en general la tradició carlista, a més de les forces de La Lliga, als quals van afegir-se els quadres de la Falange Española, organització amb més o menys similituds amb els «fasci» italians).
El Caudillo, un dels gran responsables de l’alzamiento, per tal d’unificar les forces que, al marge dels militars, li feien costat, va crear o va permetre que es creés el partit únic Falange Española Tradicionalista y de las Jons. Sota la seva direcció, amb l’eliminació de tots els altres partits, l’alzamiento esdevingué ben aviat el Ejército y la España nacional, que vaaconseguir la benedicció de l’Episcopat espanyol (amb dues excepcions, la del bisbe de Vitòria i la del cardenal arquebisbe de Tarragona), i el reconeixement progressiu dels Estats Occidentals, començant per la Santa Seu, i es va convertir en un dels dos bàndols de la Guerra Civil espanyola (l’altra bàndol el formaven les forces addictes a la República), una Guerra que va durar tres anys i que els «nacionals» van allargar innecessàriament per finalitats no del tot èticament confessables, una Guerra que ha deixat, a part de moltes víctimes en els fronts de guerra i en la rereguarda, moltes i greus seqüeles en la societat civil i en la mateixa Església.
Pel que fa la Revolta (esglésies saquejades i cremades, propietats expropiades i sobretot assassinats indiscriminats de la població eclesiàstica i civil), els perjudicats d’aquesta varen rebre les tropes «nacionals»com a forces alliberadores i, en més d’una ocasió varen actuar, posteriorment, amb esperit de venjança, amb tot el que això comporta (des del primer moment van sovintejar les denúncies davant dels tribunals militars, amb els conseqüents arrests i execucions de personal civil, per la via ràpida).
En el pròxim article voldria referir-me al paper de l’Església en relació a tots aquests fets.