La publicació de la sentència contra el procés, el segon aniversari de l’1 d’octubre i les recents detencions de membres de CDR contribuiran a la crispació social i política. És previsible que les manifestacions i concentracions esdevinguin una tònica generalitzada en un ambient de gran tensió. Personalment, crec que ens equivoquem tots plegats. Crec que abans d’assaltar els carrers i embolicar-ho tot, caldria potenciar i esgotar la via del diàleg. Una via que sembla importar molt poc als responsables polítics. No és admissible que cap partit polític hagi manifestat una voluntat ferma per solucionar (eficaçment) la tensió entre Catalunya i el govern espanyol. On està el seny català? No pot ser que el president del govern de Catalunya mantingui un enfrontament constant i permanent contra la justícia. És cert que el conflicte s’hauria de resoldre en l’àmbit polític, però davant la desídia política, el poder judicial va guanyant terreny i autoritat. Estic en contra de la detenció dels membres dels CDR i m’indigno quan volen vendre un relat de terrorisme. El tarannà del poble català és pacífic de mena. Les nostres manifestacions solen ser exemplars, a excepció d’algun cas aïllat. No m’agrada que la justícia espanyola, assessorada per algunes policies que tenen prejudicis contra Catalunya, actuï en cerca de fantasmes inexistents. Cal ordre i molt de seny. Amb violència no anem enlloc, més enllà de la frustració i de la fractura social. Ens calen polítics responsables, amb seny i resolutius. No necessitem més incendiaris. No hauríem de caure en el parany dels que pensen que «pitjor és millor». Cal intel·ligència i serenitat. Tenim un passat recent on emmirallar-nos. Ha valgut la pena? Els nostres polítics són dignes de la nostra confiança? Hem avançat? La violència donarà raó als que odien Catalunya. Necessitem una renovació política i tenir poder a les institucions per poder canviar la bogeria on estem instal·lats. L’enfrontament permanent no és la millor opció. La kale borroka no és la solució. El poble ha d’assumir el comandament del seu destí i ser conscient que aquest conflicte només interessa a alguns i no és necessàriament a la classe treballadora. No estic a favor de la judicialització de la política, però també em manifesto contrari a la política de poca categoria que ens vol representar. Cal un gir democràtic i que els polítics treballin de debò per defensar els nostres interessos i no els seus. Continuarem perdent oportunitats? Ens entenem oi?
