Pot semblar, d’entrada, un títol estrany o, si més no, rocambolesc, però es tracta d’una qüestió molt senzilla. Estem acabant el temps de vacances, encara que sé molt bé que no tothom fa vacances, i, en temps de vacances, la gent acostuma a viatjar o, simplement, procura descansar, si és possible en un lloc diferent d’on viu habitualment. Però «fer vacances» no és exactament el mateix que «no fer res», sinó que és fer alguna cosa. Si un no vol fer res, no li queda cap més remei que paralitzar el pensament i paralitzar les cames. Efectivament, fer anar les cames vol dir anar a algun lloc, on trobarà persones, i és molt difícil que no hi trobi més preguntes que respostes, preguntes que el duran a plantejar-se altres maneres de comportar-se, cadascuna amb el seu maldecap. Però si un no aconsegueix paralitzar el pensament encara és pitjor, perquè el pensament plantejarà preguntes i començarà a fer plans, la qual cosa és evident que no té res a veure amb el «no fer res». En realitat, buscar i preocupar-se per a no fer res, ja és un mal camí per a aconseguir-ho, per la qual cosa és millor deixar de buscar de no fer res. Des d’aquesta perspectiva, la pregunta no és res més que un sofisma, i, dels sofismes, ens n’hem d’allunyar el màxim possible per simple salut mental.
Potser la pregunta hauria de ser una altra, com ara: «¿què puc fer per a pensar millor, amb més profunditat, el que estic fent?». Deixar de pensar és un error, perquè és una manera de començar a no ser.
Una altra cosa molt diferent és concedir-nos, si podem, i tothom hauria de poder, un cert temps de descans, i el descans, portat a les últimes conseqüències, és, com diuen els italians, «il dolce far niente», que és una sàvia manera d’ocupar el temps.
Una de les paraules de Jesús que ens han transmès els Evangelis, i que sempre m’ha cridat l’atenció, és la crida-invitació que Jesús fa als seus deixebles: «Veniu i descanseu una estoneta». Una crida-invitació al descans, quan ens veiem submergits en un activisme, anava a dir, exasperant, pot ser i ha de ser un autèntic antídot que ens permeti l’experiència de la gratuïtat, indispensable si volem ser feliços. Una estoneta, és clar, perquè les urgències que ens assetgen no ens permeten altra cosa. Però el cert és que una estona de descans ens pot ajudar, entre altres coses, a refer més d’un projecte, sobretot quan ens costa de trobar-hi sentit.
