Aquesta és la qualificació que vaig dedicar a l’arquebisbe Pujol en el dinar «presbiteral» de la Jornada del Dilluns Sant, al Seminari, amb ocasió de la Missa Crismal que s’havia acabat de celebrar a la catedral. El clima era un bon tros enrarit i era fàcil de detectar un aire de comiat. Abans del dinar, l’arquebisbe ens havia obsequiat amb una anàlisi del document del papa Francesc, conegut com a Carta als Joves, una anàlisi prou correcta, amb el to laudatori just, que calia esperar. Durant aquesta conferència a la Sala d’Actes (i, quan hi vaig, no puc evitar el record d’aquell espai solemne, convertit en capella, durant els meus penúltims anys al Seminari, amb tot el que aquest fet i aquesta experiència signifiquen per a mi, a part de les «vetllades literario-musicals, en les que vaig tenir un cert protagonisme), l’arquebisbe tenia a un costat i l’altre els vicaris episcopals mossèn Fuentes i mossèn Bravo (el vicari general no hi era, però sí que hi havia entre els assistents l’altre vicari episcopal, mossèn Figueres).
Em va estranyar que, en aquella ocasió, ningú no hagués pres la paraula per dir alguna cosa en forma de comiat, o en qualsevol altra forma (he pensat que potser havien pactat amb el mateix arquebisbe aquest silenci). Però, al final del dinar, i després de les paraules que ens va dirigir a tots els presents (i als absents, que eren molts, més del compte), després de demanar la vènia, vaig agafar el micròfon, davant de l’arquebisbe, que estava ben acompanyat, i vaig dir, més o menys aquestes paraules: senyor arquebisbe, quan vau entrar a la seu tarragonina no ho vau fer amb bon peu, i no es tracta de posar culpes a ningú: les circumstàncies eren les que eren. Però vull dir-vos, amb la màxim sinceritat possible, que durant el vostre sojorn entre nosaltres, al marge del bon encert o no de les vostres decisions episcopals, us heu guanyat de debò la fama de ser una bona persona, i això és molt. El cert és que, un cop pronunciades aquestes paraules, vaig anar sortint del menjador i, amb això, sento que l’arquebisbe em crida i, amb els ulls negats amb llàgrimes, o així m’ho va semblar, se’m llença al coll i m’abraça.
Crec que és just el meu testimoniatge i crec que els meus lectors, que mai no han pogut llegir, en els meus articlets, paraules més o menys afalagadores sobre l’arquebisbe Pujol, tenen el dret de conèixer-lo.