Quan li dic als amics que me’n vaig a Barcelona, a Girona o a Solsona a veure gegants i altres elements de l’imaginari festiu em prenen per sonat. No m’ho diuen perquè, poc o molt, m’estimen, però ho veig a la seva cara quan m’emociono i els començo a parlar del drac d’aquí, la mulassa de més enllà i d’aquella geganta tan bonica. Poso l’excusa dels nens, però ja no cola. El que fem els adults de la nostra petita família és tan propi de motivats que potser dona nom a alguna patologia que espero que sigui prou benigna i no vagi a més.
Aquest any he pogut copsar els esforços d’una associació de veïns per cobrir els costos d’uns gegants i de l’artesana per fer-los a contrarellotge. Més de primera mà he pogut viure el naixement i el funcionament d’una colla gegantera emmirallada en una de molt antiga que també he tingut el plaer de conèixer. No descobreixo res si en destaco la participació voluntària i tampoc seria just elevar-la gaire quan n’hi ha que es juguen la vida al Mediterrani per salvar-ne altres. Però cal posar-ho sobre la taula en un món on la cultura és indústria —ni que en la major part dels casos sigui precària— i, per tant, capital. A la cultura popular, en canvi, el capital és humà. I, ves per on, la cosa funciona des de fa segles.
Tot aquest engranatge tan ben lubricat, que clou amb música i balls sota l’atenta mirada del públic, és realment meritori. I ho és especialment quan, com a pare, pots veure les cares extasiades dels infants. Dic com a pare perquè fins que no ho vaig ser no hi vaig parar compte. A altres no els caldrà ser-ho per valorar la cornucòpia de sentiments que aquells éssers de cartró pedra, de fibra de vidra, de llautó, de cuir o de qui sap què, provoquen en la canalla. Tant és així que els adults ens en contagiem fins al punt que, en alguns casos com l’esmentat, passem a ser més hooligans que els nostres descendents.
Vull pensar que aquest dissabte passat, a la Mostra de folklore viu de Tarragona, hi havia més contagiats d’aquesta patologia volgudament benigna. Si més no, les escales de la plaça de la Cols vibraven amb els balls de les bèsties vingudes d’arreu i de fora del país. I això que al mateix moment un fotimer de tarragonins gaudien de més bèsties foranes en el naixement del Griu petit. Potser per això vaig poder seure en un bon esglaó i astorat, entre lluïment i lluïment, pensar en les nombroses ocasions de l’any en les quals les entitats de la ciutat, com en aquest cas el Lleó de Tarragona, treballen per portar-nos elements festius a casa. Un esforç altruista i, pel que tinc entès, enorme que probablement no acabem de valorar. Quan me’n vaig adonar, una certesa es va fer evident: els meus amics tenen raó, estic sonat. Faig un feix de quilòmetres per veure gegants i bèsties de viles llunyanes i no dono les gràcies als que ens els porten a casa.
Gràcies, de tot cor, per portar-nos-els!
