Hi ha un poble a la Conca de Barberà que cada cinc anys celebra una festa en honor de la seva patrona. Permeteu-me que avui, per inaugurar aquest nou curs que comença, no parli de política.
Els polítics em tenen molt farta: els d’aquí m’han decebut i els d’allà m’han indignat, m’indignen i, lamentablement, m’indignaran.
El poble de què vull parlar és Vimbodí i Poblet, el meu, la festa és el 8 de setembre, dia de les marededéus trobades, en aquest cas, la Mare de Déu dels Torrents. En els temps que corren, quan tothom presumeix de ser ateu i de no creure en res superior a si mateix, xoca la immensa tasca que es pot muntar en honor de la Verge. Però que aixequi la mà qui no hi ha acudit alguna vegada en cerca d’auxili i consol, a la dels Torrents o a la que cadascú reconeix com pròpia.
La gent de Vimbodí i Poblet s’agrupa cada cinc anys, per carrers o trams de carrers i, per guarnir-los, els cervells més creatius s’inventen i reinventen amb elements clàssics o agosarats, llampants o discrets, reciclats o nous, o tot alhora. Les flors són el motiu preferit: de paper, cartonet, roba, plàstic, goma EVA… i es col·loquen aèries, en catifes o en els laterals. També hi ha ornamentacions puntuals aprofitant elements del carrer que —i a ningú se li hauria ocorregut abans treure’n profit— ho fan possible. La dotzena de veïns de cada tram —a vegades, només mitja— que viu permanentment al poble ja comença a treballar un any abans, primer cadascú a casa seva i després en comunitat. Per amor a l’art i com formiguetes. Amor a l’art que faria envermellir i obrir uns ulls com taronges als polítics (Perdó! Ja se m’ha escapat); com formiguetes perquè la feina és ingent. Només puc donar la xifra referent al meu carrer perquè no conec les dels altres: aquest any, quinze mil flors, entre les de paper i les de roba. I que tot no són flors perquè el material que intervé en la posada en escena és enorme, en embalum i quantitat. La sort és que en el moment de muntar-ho la dotzena de veïns formiguetes es multiplica per vint, trenta, quaranta, i de totes les cases comença a sortir gent que ha vingut per no perdre’s la festa i s’hi arromanga. És clar que sempre hi ha aquells que van per medalla i aquells altres que acaben d’arribar i ja saben més que els que fa un any que penquen, però bé, ja sabem que d’aquests n’hi ha en totes les cases, pobles, barris, ciutats, a tot arreu, vaja!. La qüestió és que, ja sigui per devoció, per fer pinya o per participar de la festa, tothom s’apunta a ajudar perquè en menys de vint-i-quatre hores els carrers quedin impecables. A punt per ser admirats per l’allau de visitants embadalits que envaeix el poble, en cada festa, més, i es resisteix a deixar-lo: aquest carrer no l’he vist, espera que ara encendran els llums i encara és més bonic, pugem aquestes quatre escales, fixa’t, quina inventiva, oh!, ah!, no et moguis que ara passarà la processó dels fanalets, com és que encara no havíem vingut mai si des de l’any 44 es fa aquesta festa?
I potser ara els lectors d’aquest diari es preguntaran com és que no ho vaig dir abans de la festa, per poder-ho anar a veure. Doncs… perquè si arriba a venir més gent, ja hauria hagut d’entrar per torns i perquè així d’aquí a cinc anys qui se n’ha quedat amb les ganes, segur que encara ho gaudirà més. El que sí que vull dir abans, ni que tothom ho tingui ja present, és que demà és la Diada Nacional de Catalunya i que, per devoció o per fer pinya, hi hem de ser, que allí sí que hi cabrem. I els polítics que es barallin i facin el que vulguin, que la força és del poble. Només cal mirar Vimbodí i Poblet.
