D’acord amb el que deia en l’article anterior, voldria una Església plenament evangèlica en totes les seves institucions i en les persones que la dirigeixen i en formen part, en la manera de gestionar els seus béns, en la manera d’estar arrelada al país i de ser oberta, és a dir, atenta a l’evolució de les persones i del món, veient en aquesta evolució no sols espais de nova evangelització, sinó signes i camins de la seva pròpia evolució, i, per tant, de com ha de defensar i de presentar la fe i la moral (especialment en el tracte amb persones de la comunitat que es troben en situació «irregular»), i en la manera de celebrar els actes litúrgics i de fer camí amb la gent.
Una Església d’aquesta mena hauria de ser menys clerical (tot i reconèixer el do del “ministeri ordenat” i la necessitat de la vocació al ministeri), és a dir, una Església on els clergues (bisbes, preveres i diaques), no ho són tot, sinó on compten també i molt els laics i les laiques, que tenen una tasca específica en el món on viuen i que també poden realitzar un servei pastoral.
Penso també que una Església d’aquesta mena ha de tenir en compte i ha de tractar amb molt de respecte els qui són “fora” perquè hi volen ser, i ha de mantenir un diàleg respectuós i fecund amb els que viuen lluny de la fe i de la pràctica sagramental, amb els que no són “practicants” i amb els que són practicants ocasionals.
No sé si és per deformació professional, però penso també que l’Església ha de ser molt respectuosa amb la raó (sempre m’ha fet més por una fe sense pensament que un pensament sense fe); i que ha de ser molt sensible a la bellesa i ha de practicar i propagar l’experiència estètica, que és un dels llocs privilegiats de l’experiència de Déu. I que, per això, hauria de revisar a fons els mètodes de pregària (de silenci interior) que empra, i fomentar moments de contemplació, com practiquen en monestirs i convents els membres de l’Església de vida consagrada.
Penso que l’Església ha de ser més valenta i compromesa (en la manera de parlar i d’actuar davant les injustícies i davant els anhels populars, de relacionar-se amb la política i de fer front a la crisi econòmica actual i a les seves causes); una Església més pobre i alliberadora (també cap endins, especialment pel que fa al pes feixuc dels “manaments” i a la manera de celebrar el perdó de Déu); i una Església “jove”, que cregui en els valors dels joves i que s’obri a les seves iniciatives i al seu guiatge.
No sé si demanar tot això és demanar massa, i potser l’Església ja no és a temps a aconseguir-ho. Alguns creuen que la situació de diàspora en què ens toca i ens tocarà viure pròximament no ho afavoreix. Jo no ho crec així. Malgrat que ja sóc vell, encara em sento capaç de donar els cops de mà que facin falta, especialment en el meu terreny, que és camp de la formació, i d’acompanyar les persones que es posin al servei d’aquesta renovació.
