En principi, “ser omnipotent” vol dir ser capaç de fer-ho tot i tenir dret a fer-ho (l’omnipotència absoluta seria estar per damunt de qualsevol llei, i fins i tot per damunt del bé i del mal) i, per tant, poder fer el que hom vulgui sense cap limitació. Ser omnipotent, en aquesta línia, vol dir ocupar el lloc més alt de la jerarquia del poder i poder disposar de tothom al propi arbitri. L’omnipotència, en aquest sentit, crea vincles de subordinació i de submissió.
Però podem entendre l’omnipotència d’una altra manera: com la capacitat de crear col·laboració i per tant, de crear vincles de comunió.
En l’Església catòlica, el lloc més alt l’ocupa el bisbe de Roma, el successor de Pere, però no per a crear vincles de subordinació, sinó de comunió, començant pels altres bisbes i llurs Esglésies. En aquest sentit, la unió de tots els cristians comporta reconèixer en el bisbe de Roma el principi i la font de la unitat (per tant, no sub Petro, sinó cum Petro). I el que dic del bisbe de Roma, també ho dic de cada bisbe respecte als seus diocesans, als quals s’exigeix no que estiguin sub episcopo sinó cum episcopo.
Al superior legítim, cal respondre amb l’obediència, que no pot ser “cega” sinó “racional” i, per tant, fruit del diàleg i sempre atenent el bé comú de la comunitat. En qualsevol cas, l’acte de desobediència no ha de ser entès pel superior com un atac personal, sinó com l’exercici de la llibertat i fins i tot del dret a la legítima defensa. La desobediència mai no podrà ser considerada rebel·lió, perquè li manca la coacció de la força.
Em direu que les coses no són així, ni en l’Església ni en la societat civil, i potser teniu raó, però podríem tots plegats quelcom cosa perquè les coses siguin com han de ser. Als meus lectors creients els recordaria que l’únic Senyor de tots és Déu, i que aquest Senyor s’ha volgut fer servidor de tots. Ho recordo: l’única omnipotència vàlida no és la que crea subordinació, sinó la que crea comunió i col·laboració.