Et fas tantes preguntes en tan poc temps que penses que el cervell t’esclatarà d’un moment a l’altre. Si el CNI tenia monitoritzat el telèfon d’un dels terroristes morts a Alcanar, no va pensar que, amb l’explosió accidental, alguna cosa es movia? El CNI és incomåpetent? Si ho va pensar i, en el temps transcorregut entre l’explosió i l’atemptat a Barcelona, no va dir res, ni tan sols als Mossos, vol dir que el CNI va ser negligent? Si no va ser negligència i va callar a propòsit, és que el CNI podia haver evitat els atemptats i no ho va fer? Si el CNI va esborrar dels seus arxius la fitxa de l’imam de Ripoll, just l’endemà de l’atemptat, ho va fer perquè no volia que se sabés que era confident seu? Si és habitual que la policia tingui confidents, per què amagar-ho? Per amagar la incompetència o per amagar la negligència? O perquè l’imam no era exactament un confident? Significa això que l’imam era un agent del CNI? Si…
I com si fossis una periodista d’investigació a l’estil del diari Público i sabent, com ells, que per molt que busquis, per molt que trobis, per molt que et preguntis, difícilment aclariràs res, fas memòria i recordes les paraules de l’exministre Margallo, el dialogant: «A Catalunya, la segona quinzena d’agost hi passaran coses» i «Un atemptat se supera; trencar Espanya no se supera mai». I penses en aquella gent més agosarada, i segurament amb més visió que tu, que de seguida va insinuar que l’atac terrorista era un atac de falsa bandera i quan vas saber què significava la falsa bandera et vas posar les mans al cap, vas dir que no podia ser, que el govern espanyol no podia arribar tan lluny, que on vas a parar… I ara et tornen tots aquells comentaris i et venen noves preguntes que —tant de bo t’equivoquis!— ningú no et respondrà mai. Per què, si no tenen res a amagar, eludeixen una resposta que dissiparia tots els temors i tots els recels? Per què tots els partits del 155 no van permetre que hi hagués cap comissió d’investigació dels atemptats, si saber què havia fallat ajudaria a evitar-ne un altre en el futur? Per què la ministra de defensa del govern actual ara diu que respondran, però només des que ells són al govern? Què amaguen? I si no amaguen res, de què tenen por?
I quan ja, tipa d’esperar respostes, d’observar descarats encobriments mutus entre polítics d’ideologia suposadament oposada, tipa de sentir olor de socarrim en el poc que diuen i en el molt que no diuen, una altra pregunta et ve al cap: «A Espanya, no hi ha ningú, tret d’uns pocs que es poden comptar amb els dits d’una mà, a qui interessi saber què va passar? Ni periodistes, ni diaris, ni gent del carrer, ni cap organització? O és que creuen que una filtració, investigada durant un any no mereix ni el benefici del dubte? O és que pensen que, sigui el que sigui, el que hagi passat, ens ho hem buscat per haver volgut trencar Espanya?
I és aleshores quan et deixes caure inevitablement en la temptació del victimisme i et fas la pregunta final: «Per què ens odien tant?» I no serà pels pensaments amuntegats, ni per la remor de la indignació, ni pel vent que bufa en contra nostre que no sentiràs cap veu que apaivagui la teva incertesa. Serà perquè, si la resposta ha de venir d’Espanya, mai ningú no et respondrà.
