FÈLIX ALONSO és alcalde d’una de les poblacions més ben valorades de la Costa Daurada, tant pels seus habitants com per la gent que hi passa uns dies. Després de compaginar l’alcaldia amb un escó al Congrés de Diputats, Fèlix Alonso ha decidit deixar la política estatal per dedicar-se exclusivament al seu municipi. Parlem amb ell sobre el paper del polític local per donar resposta a les inquietuds i necessitats de la ciutadania.
On nota més pressió un polític, al Congrés de Diputats a l’alcaldia d’un municipi?
Fer d’alcalde comporta molta més responsabilitat, més feina i més pressió que ser diputat al Congrés o director general d’una conselleria del Govern de la Generalitat. Al Congrés les coses queden diluïdes i tot queda en mans dels líders dels partits, que cada vegada busquen més perfils polítics de tertulià que no pas gent disposada a dialogar i a arribar a acords. A l’Ajuntament, en canvi, tens el tracte directe amb la teva gent, que t’atura pel carrer perquè vol solucions als seus problemes immediats. En els alcaldes recau tota l’exigència de la població, malgrat que moltes vegades la temàtica o el problema a tractar no sigui de competència municipal. A mi ara, per exemple, se’m queixa molta gent pel soroll que fan unes obres del tercer fil d’Adif. I tenen tota la raó. Però jo com a alcalde no tinc potestat sobre aquesta actuació. Em sap greu, però en tractar-se d’una obra considerada d’interès general, la justícia no ha atès la reclamació que hem fet des de l’Ajuntament. I la gent no es queixa a Adif ni al Ministeri de Foment, es queixen al seu alcalde, que és el responsable polític més proper. Després, a més a més, com a alcalde tens l’angoixa de conèixer perfectament les coses que cal millorar al teu municipi però no disposes de prou pressupost per fer-ho tot. Aquí entra el paper del polític, que és prioritzar allò que és d’interès públic, de vegades deixant per a més endavant situacions que saps que també cal solucionar amb urgència.
Portar un ajuntament és com portar un casa?
No deixa de ser gestió d’una economia domèstica. Has de planificar, igual que fan les famílies per pagar les seves despeses, els estudis dels fills, la compra d’un habitatge… Quan tu cobres 1.000 euros al mes marques les teves prioritats, que a cada casa són diferents. Al final el cap de família ha de decidir si per al grup és prioritari canviar-se de mòbil o anar al supermercat a comprar aliments… i aquest paper és similar al que desenvolupa un govern al front d’un municipi, prioritzar allò que beneficia el màxim nombre de veïns i veïnes perquè els recursos són limitats. Aquesta angoixa la tenen tots els alcaldes i alcaldesses, siguin del color polític que siguin. Però alhora és el més bonic de la política, ja que, juntament amb tot l’equip de l’ajuntament i escoltant la veu de la ciutadania, pots marcar les prioritats i l’evolució del municipi.
Tenim una societat cada vegada més exigent?
Ens hem acostumat als resultats immediats. El problema és que les administracions treballem a un ritme molt més lent que la resta de la societat. Tu pots comprar una cosa d’un dia per l’altre i, en canvi, qualsevol projecte d’un consistori pot trigar mesos i fins i tot anys a fer-se realitat, amb totes les molèsties que això genera.
Quanta gent l’atura cada dia pel carrer per parlar del municipi?
Molta. I sempre intento parlar amb tots. Més d’una vegada he perdut el tren per anar a treballar perquè m’he aturat al carrer a parlar sobre temes d’Altafulla. Afortunadament, cada vegada la gent és més comprensiva i està més acostumada a adreçar-se als canals ordinaris del consistori perquè els temes siguin tractats pels tècnics municipals o per demanar formalment cita amb l’alcalde.
Ara farà vuit anys que és alcalde. Ha estat com vostè s’imaginava abans de ser-ho?
Abans d’entrar penses que es podran fer moltes coses però després, un cop a dins, veus que és impossible. Tot és molt complex, en l’administració. A més estem en un estat molt garantista, fet que evita que es facin «alcaldades». I això és bo. Però sí que és cert que, com a alcalde, en política, pots canviar radicalment un poble. I això és el que hem fet a Altafulla. En vuit anys li hem donant un tomb i s’ha convertit en un municipi amable. Hem pres decisions que potser no hauran agradat a tothom, però que han estat en benefici del conjunt de la ciutadania.
Què és el més fàcil en política?
El més fàcil és no fer res i abocar recursos econòmics a la festa. No prendre decisions és el més còmode, però amb aquesta manera d’actuar un municipi no avança. Aquí, a Altafulla, podem pressumir de viure en un entorn privilegiat i amb serveis que són un exemple per a la resta de municipis de les nostres comarques. I ens agrada que la gent estigui orgullosa.
Cada vegada hi ha més gent que vol venir a viure a Altafulla.
La gent vol venir a viure al nostre municipi perquè en època de crisi vam fer un esforç molt gran en polítiques socials. La gent ho ha passat malament, però aquí hem treballat perquè ningú no es quedés socialment exclòs. Hem conseguit un municipi lliure de desnonaments, no hi ha problemes d’espai a les llars d’infants, hem posat un transport adaptat per a la gent gran, treballem perquè la gent gran no visqui en solitud amb menús a domicili… i, a més, tenim un entorn urbà amb parcs infantils i jardins que fins i tot atrauen gent d’altres municipis.
Fins a quin punt un canvi en l’alcaldia pot fer variar les prioritats d’un municipi?
Hi ha fites assolides que crec que són irreversibles, però de vegades el que sembla que està consolidat pot canviar si entra un nou govern amb prioritats diferents. Ara nosaltres ens gastem gairebé mig milió d’euros anuals en el manteniment de les escoles i llars d’infants del municipi i molt més en polítiques socials. Però podria entrar un nou alcalde que decidís gastar-se tots aquests diners en un concert de la Shakira. Això és la política.