El Partit Popular s’enfonsa. Ha estat a punt de precipitar-se. Espanya torna a l’esquerra i castiga severament la radicalització i la insolència introduïdes al partit conservador per Pablo Casado. La seva estratègia del «com més malament, millor», la seva política de crispació i la manca de respecte permanent contra Catalunya ha empès el PP cap al precipici. Les mentides (mal) argumentades pels dirigents populars li han passat factura.
Els espanyols estan cansats de tanta crispació i de poques solucions al conflicte polític. Molts electors, fins i tot de la dreta, han decidit frenar la bogeria pepera. Casado s’ha passat, i molt, de frenada. Ha insultat, ha acusat, ha discriminat, ha faltat al respecte, ha amenaçat amb l’aplicació d’un nou article 155, ha mentit, ha cregut que assumir el paper d’incendiari l’afavoriria. Ha fet el que ha volgut, però sabent que el poble li estava pagant els guardaespatlles que el protegien. Pablo Casado s’ha convertit en un «faltón», en un enfant terrible que, en més d’alguna ocasió, hauria d’haver-se sotmès a les teràpies d’Hemano mayor. Pablo Casado ha fracassat. S’ha equivocat de ple. I la veritat és que estic contentdel resultat d’aquest diumenge. Ens hem adonat que el poble, quan vol, és intel·ligent i sap reaccionar a temps. Uf, no us imagineu com me n’alegro.
També és cert que la baixada de Junts per Catalunya es deu a la pèssima estratègia del partit de Puigdemont. ERC, que també té el seu líder a la presó, ha ofert un missatge molt més clar i més constructiu.
Els espanyols i catalans, en la seva majoria, estan farts de missatges innocus i de constant confrontació. Estan cansats del monotema i de la manera com l’espremen per treure rèdits electorals. Volen que es faci política i s’activa el diàleg real. Busquen amb el nou escenari polític sortides al conflicte i que no es vagi a Madrid a bloquejar res, sinó tot el contrari. Ningú és capaç d’entendre per què els independentistes van forçar unes eleccions generals anticipades.
Potser ara arriba el moment de capgirar el timó de la política real i amb majúscules. La política de la tolerància, dels drets i no de les dretes.
El PP hauria d’entonar el mea culpa i reflexionar sobre la seva pretensió d’unir-se a l’extrema dreta (insolent i radical) i de moure’s en el fang i en la crispació permanent. Els electors no són ximples i un cop més s’ha confirmat que «sí se puede».
Ara cal esperar per veure que passarà en les municipals… Tot pot canviar…