Encara quer soni un xic estrany, sobretot si tenim en compte la dita tradicional segons la qual la carn, juntament amb el mon i el dimoni, és enemiga de l’ànima, dic que tradició llatina més pura afirma que la carn és l’eix de la salvació (en llatí, “cardo, cardo salutis”), i segurament que aquesta doctrina positiva sobre la “carn” té molt a veure amb el dogma cristològic fonamental, que diu que el Verb, el Logos o el Fill del Déu salvador es va fer carn i és així com esdevingué salvador. La carn, en aquest cas, és l’home sencer, és a dir, l’home que cal entendre’l com “esperit encarnat”, un esperit que només actua com a tal si ho fa a través de la carn. Però, de quina carn parlem? Hi ha certament una carn en la qual exerceixen tots els seus poders l’aspecte més baix de l’ésser humà, una carn en el qual poden arribar a enfonsar-se i de fet s’enfonsen els valors de l’esperit, una carn, doncs, gens transparent, que crea un cercle boirós a l’enteniment humà i que anul.la totes les possibilitats de la voluntat, però hi ha una altra carn, que jo anomeno transfigurada, en la qual es transparenten els valors més sublims que dignifiquen l’ésser humà, i una carn d’aquesta mena és la que, posem per cas, mengem en l’eucaristia, i és la carn que ens permet enlailar-nos, sense deixa de ser carn, per damunt de tot el que és caduc i fugisser. És la carn que, ja ara, rebem com a do, i que, al darrer dia, serà el patrimoni dels cossos ressuscitats. Però la transfiguració de la nostra carn és quelcom que, sense deixar de ser do, també forma part d’allò que els antics anomenaven l’ascesi cristiana, és la carn que anem adquirint a mesura que el nostre ésser es rendeixen sense condicions a les exigències de la veritat i de la caritat.
La gran descoberta de l’enorme virtualitat de la carn transfigurada és allò que els deixebles de Jesús van aprendre durant els “quaranta dies” (una xifra certament simbòlica) que van conviure amb el Ressuscitat, abans que aquest fou endut al cel. I després què?. Doncs, després El Ressuscitat ens permet conviure amb ell i així poder saber veure’l en persones i situacions humanes que reclamen la nostra ajuda més sincera i més generosa. En tot cas, quan parlem de “resurrecció” no podem oblidar el parentiu que aquesta paraula té amb la paraula (i concepte de insurrecció. La transfiguració de la és un fenomen que, tot i ser objecte de contemplació, exigeix l’esforç constant d’alliberar-nos de tota mena de submissió alienadora.