Les mentides

Per . Actualitzat el

Depenent de l’angle des d’on ens ho mirem, les nostres percepcions, i conseqüentment les nostres opinions, poden variar molt. Són, el que en podríem dir, tendencioses. Però una cosa són les opinions i l’altra els fets. En els mitjans tradicionals una notícia pot variar molt en funció de la banda del tauler on es troba el mitjà: les paraules emprades, la manera de dir-ho, els resultats de les enquestes —que segurament depenen de la forma de fer les preguntes— i els interessos creats, que són molts. Si obtens la informació de diferents fonts, arribes a un punt que t’has de plantejar si la notícia és la mateixa. Això per no parlar de tot el que circula per les xarxes. Està comprovat que l’anonimat potencia aquest talent innat per dir boles, com més grosses millor. Les fake news es creen amb facilitat i circulen a velocitat supersònica. Tant en un àmbit com en un altre són mentides intencionades que no tenen res a veure amb una opinió o una interpretació, perquè estan parlant de fets concrets.
Des de fa vint dies, estem escoltant la versió dels fets de setembre-octubre del 2017 en veu de la Guàrdia Civil. Estan sota jurament o promesa i expliquen una història, uns fets, que no tenen res a veure amb la que, els que estem a l’altra banda, coneixem. Alguns expliquen tantes barbaritats que crec que ni el fiscal Zaragoza, honestament, se les creu. Des de la declaració de Millo, que no ens quedàvem tan estupefactes, i amb una estupefacció rere una altra. Cap d’ells va veure càrregues, cap d’ells va veure cops de porra, empentes, puntades de peu, arrossegades pels cabells… I tots els vídeos que hem vist —no en el judici, que ya se verán en la prueba documental, no se preocupe—els contradiuen. Descarto que els guàrdies civils no els hagin vist perquè de la mateixa manera que han vist altres vídeos i llegit notícies i insults a través de les xarxes, per força n’han d’haver vist algun que demostri la violència policial. Per tant, només em queda una opció: si menteixen sabent que la prova documental demostrarà que ho fan, és que tenen, o creuen tenir, impunitat i que mentir sota jurament o promesa no els perjudicarà en res. A veure què passa quan s’exhibeixin els vídeos! És clar que llavors la seva declaració quedarà molt lluny i la divergència amb la prova serà de més baixa intensitat que si en el mateix moment de la declaració s’hi hagués contrastat el vídeo.
Darrerament m’he passejat molt per la història i he pogut comprovar que la mentida és inherent a l’ésser humà. Mentim per por, per inseguretat, per vergonya, per defensar-nos, per afany de poder, per ambició, per fer mal… La mentida sempre és lletja, però mentir per fer mal és repulsiu i condemnable, molt més que mentir per por. Tot i que en el cas que ens ocupa, i només és una opinió, penso que s’està mentint per por a ser inculpat pel propi testimoni, per vergonya del que es va fer, per defensar-se —que ja sabem que la millor defensa és un bon atac—. I tot plegat conflueix en una gran mentida dita sense cap mena d’escrúpol, que és un ultratge als manifestants i als que van rebre l’1-O, però sobretot que causa un dany irreparable als acusats.
He dit això del passeig per la història perquè divendres presento llibre. Com si res, han passat dos anys des d’El silenci de Vallbona. En aquest cas són sis relats de ficció sobre fons històric, tan fidedigne com he sabut, que tenen com a fil conductor una pedra real de fa catorze mil anys. Trobareu informació sobre l’acte no massa lluny d’aquesta columna.
Estimats lectors, ja ho sabeu, esteu convidats!