Com ja he dit altres vegades postulo un canvi profund en l’Església, un canvi inspirat indiscutiblement en el pensament i en el projecte de Jesús, el seu únic Senyor, un canvi que suposo el pas d’una Església clerical a una Església laical. I estic convençut que la manera de fer-ho és de naix cap a dalt, és a dir, partint de petites comunitats en les que els laics, homes i dones, han de tenir el màxim de protagonisme. Si aquestes comunitats s’han d’identificar amb les parròquies, no ho sé. De fet, les parròquies continuen gaudint del reconeixement oficial de l’Església, que les considera la cèl·lula bàsica on es fa perceptible el Poble de Déu, però penso que les parròquies necessiten una profunda renovació, si més no en el sentit que molt sovint les parròquies, més que com a comunitats, apareixen com a institucions religioses, com a centres de culte i de catequesi, amb l’afegitó realment important del servei de la caritat. Costa més de veure-hi el punt de partença del testimoniatge cristià, tal com el Concili II del Vaticà l’ha subratllat, és a dir, el testimoni del profetisme laical i, encara més, el testimoni del “compromís temporal” dels cristians, i penso que, per a aconseguir aquest testimoniatge, cal que les parròquies es confeccionen com a comunitats de comunitats, és a dir, de grups que maldin per a revisar la vida ala llum de l’Evangeli.
Els laics poden ser “cridats”, pels seus pastors, a exercir, en virtut de la seva consagració baptismal, diversos “ministeris” laicals, tant en l’àmbit “sacerdotal” (com ara la distribució de l’Eucaristia) com en el “profètic” (com ara l’ensenyament de la catequesi o la missió apostòlica), i també poden ser cridats a exercir funcions de direcció de les comunitats cristianes; però convé no oblidar que la funció pròpia des laics és la “consagració del món”, una activitat que els laics, homes i dones, han de dur a terme immersos en l’entramat de les estructures, sense cap mena de pretensió de crear estructures diferents de les que ja existeixen; i és en aquest sentit que reclamo com activitat central dels laics en les comunitats, la revisió de la vida a llum de l’Evangeli. L’Església, en aquest sentit, hauria de treballar perquè els laics es preparessin de debò i prenguessin part en l’organització civil, i no en forma d’agrupacions confessionals cristianes, sinó barrejats amb tots els homes i dones que, sense compartir la mateixa fe, tenen els mateixos objectius.
