La setmana passada vam poder escoltar en el judici a l’1-O l’altre relat, amb interpretacions dignes d’un Oscar des del mateix moment de desfilar per la catifa del Tribunal Suprem: somriures al públic, especialment al jurat, recitació del paper de pe a pa, seguretat en les respostes al fiscal. Però… però en el moment que alguna de les defenses demana concreció dubten, no saben, no tenen dades, no se’n recorden, es contradiuen. Parlo de les declaracions de Nieto, Pérez de los Cobos, Espejo, Trapote i Gozalo; i no sé si em deixo algú. Millo i Montserrat del Toro en són una excepció.
De seguida diré a qui li atorgo l’Oscar, però menció especial mereix la secretària judicial. No sabria dir si per la seva vivència del 20S —helicòpter, incomunicació, «tienes que sacarme de aquí», fugida per les teulades, identificació de veus que no van parlar mai—, o per la brillant memorització selectiva dels fets des del 20S fins al judici. Una por inversemblant, induïda en part pels guàrdies civils que l’acompanyaven —«no surtis, no guaitis, no t’atansis a la finestra, no dinem avui, que ens hi juguem la vida»—, juntament amb la seva animadversió cap als independentistes i amb alguna de les seves manifestacions públiques en contra del procés, li feia tèmer per la seva integritat i la de les actes que havia estès enmig del sofriment que li provocava el tumult que intuïa al carrer. Però Montserrat, dona! Que no ho saps que els independentistes no hem tocat mai ningú? Com a molt, alguns —potser els temibles CDR, potser— han pintat la façana d’alguna casa, d’algun edifici oficial, o bé han tallat les vies del tren o les autovies, però poca cosa més. De veritat que et creus tan important com per pensar que tothom et coneixia i que esperaven que sortissis pel passadís per linxar-te a cops de clavell i a ritme de virolai ? No crec que hi hagués mala fe en la teva percepció dels fets, sí que n’hi ha, i molta, en el teu interès per demostrar una violència que ara saps que no va existir i que manté a la presó els Jordis, avui fa ja 513 dies.
I ara sí. L’Oscar a la millor interpretació masculina és per… Enric Millo! El millor intèrpret d’aquesta farsa. El vaig veure tan segur, tan impermeable, tan posat en el seu paper que vaig pensar que el relat ben bé podia ser seu. Sí, sí, el relat fake que ràpidament es va filtrar i va anar amarant el discurs dels polítics, els informes dels cossos de seguretat de l’Estat, la caverna mediàtica i, finalment, l’opinió pública espanyola. Que a aquest relat cadascú hi ha aportat el seu granet d’imaginació, segur, però algú en va donar una primera versió i no m’estranyaria que fos ell. Com a novel·lista puc dir que els personatges més creïbles són aquells en els quals l’escriptor aconsegueix posar-se plenament en la seva pell i la seguretat de Millo, el millor, sense cap escletxa en la seva declaració plena de mentides em va remetre directament al personatge reeixit a què tots els escriptors aspirem.
Per això Marchena va haver de cridar a l’ordre a la sala per la remor que les seves declaracions van provocar, per això les xarxes es van omplir d’indignació, per això tothom es pregunta com es possible que es pugui mentir amb tanta impunitat. El que també ens preguntem tots és si el que va dir passarà la prova de les proves, és a dir, alguna de les proves demostrarà que els policies relliscaven amb Fairy ? Que, un cop a terra, els votants els donaven puntades de peu al cap, que els votants ferits van mentir sobre les seves lesions? Que els cossos de seguretat van ser víctimes de les tanques, dels cons voladors, dels ganivets esquinçadors d’armilles, en fi, de les salvatjades d’homes, dones i sobretot ancians i criatures, que quan deixaven la seva tasca d’escuts humans, els saltaven al damunt. El que també hauria de demostrar és si la cadira «sempre buida» al seu davant hi era o no hi va ser mai, si la independència es va declarar amb efectes jurídics i ja, posats a demanar, hauria de provar que no està actuant per venjança. Ja ho sabem tots que, gràcies als sobiranistes, l’1 de juny de 2017 Millo es va quedar sense feina.
Ja sé que el PP no ens estima i no m’hauria de sorprendre de res, però Millo, tu ets català. No t’adones que les teves declaracions plenes de falsedats, explicant un relat de violència que no va existir mai, poden portar anys i anys gent innocent, compatriotes teus, a la presó? Com pots dormir a les nits? Com pots mirar-te a la cara als teus fills i explicar-los la teva versió que saps que és falsa? Tu, els teus companys de partit i els vostres aliats de la dreta no diferencieu entre adversari polític i enemic: a l’adversari polític se’l combat amb arguments, a l’enemic se’l destrueix i això és el que, sense estalviar mitjans, tots vosaltres esteu fent.