Defenso, com molta gent, la llibertat d’opinió i la llibertat d’expressió que permet, entre altres coses, la possibilitat de manifestar el desacord respecte a la interpretació de fets que acostumen a passar a redós o en l’àmbit on ens movem. En aquest sentit, reconec el dret de la persona que, en un article recentment aparegut en la premsa diària a la qual tinc fàcil accés, relaciona el fet del descens de la pràctica religiosa dominical amb l’entrada, segons ell abassegadora, de les proclames independentistes en les esglésies o llocs de culte; i l’autor afegeix una dada que li sembla alarmant: que el full parroquial sigui escrit en català (només) i que sigui difícil poder assistir a una missa en castellà (espanyol, diu ell).
A aquest senyor responc el següent: que l’Església a Catalunya empri la llengua catalana com a mitjà de comunicació amb els seus fidels és un fet totalment natural, per bé que, pel que sé, a les ciutats de la nostra diòcesi hi ha moltes misses que es diuen en castellà; que no sé d’on ha tret això de l’entrada abassegadora de les proclames independentistes a les nostres esglésies; i que posar aquest fet, absolutament inexacte, com a causa de la disminució de la pràctica dominical, em sembla que és molt poc seriós. En qualsevol cas, estic convençut que els nostres bisbes, a qui va dirigit l’escrit, saben el que fan i, si se’m permet, no brillen, en general, precisament com a autors de la rauxa independentista. Tothom té el dret a opinar i, per això mateix, goso dir que, si es fes una enquesta ben feta, el gruix dels qui han deixat d’assistir regularment a missa els diumenges no estaria format precisament pels anomenats unionistes. I goso encara afegir que, entre els drets que cal respectar, hi ha precisament el dret a l’autodeterminació, un dret natural, anterior a qualsevol disposició jurídica positiva.