Fa dies que estic trist, cansat, desorientat i preocupat. No m’agrada el que està passant en la política catalana i espanyola. Crec que tothom s’ha begut l’enteniment. Ningú raona encara que s’ompli la boca parlant de diàleg i negociació. Noto, per parlar dels nostres governants, una manera de fer i d’estar en la política que no està a l’altura. Vivim una política en minúscula, una política espectacle i en algunes ocasions rància. La majoria dels que es dediquen a la ‘res publica’ només està preocupada amb els flaixos, les càmeres, l’opinió dels periodistes i els comentaris els analistes polítics. Estem embarrancats en el com pitjor millor.
Aquesta confrontació no ens ajuda i només contribueix a l’empobriment del nostre país a diferents nivells, des del social a l’econòmic. No veig que els nostres governants tinguin voluntat de canviar res. Ni de resoldre cap conflicte. No sé si es tracta d’una tàctica electoralista. Només sé que estem perdent el temps i anem de mal a pitjor. Com es pot entendre que els polítics catalans hagin votat en contra dels pressupostos que eren, diguin el que vulguin, positius pel conjunt de Catalunya.
Les amenaces i les enrabiades no són bones i els catalans en saben prou d’això, ja que pateixen sovint en les pròpies carns. La política catalana va a la deriva. Molta poca gent ja no l’entén. La desafecció és més que molta. Ningú entén que s’hagi fet fora els socialistes del govern per obrir la porta a l’arribada de la ultra dreta la Moncloa, la que ens amenaça amb un 155 més llarg en el temps i més rígid. Què ens hem begut l’enteniment? A què juguen? Això és fer política? Darrere d’aquesta actitud hi ha alguna argúcia política? Les improvisacions i les amenaces, segons en quines situacions, són nefastes i se’ns giren en contra. Si la dreta acaba governant, amb el beneplàcit de l’extrema dreta, l’executiu català hauria de dimitir i convocar eleccions. Crec que el poble hauria de prendre la paraula i fer parar aquest desgavell. Hem de recuperar el seny perdut i fer fora d’una vegada per totes aquesta política incendiària i aconseguir que Catalunya torni a ser el motor i no el fre d’un cotxe que cada cop més està més ancorat en la depressió i en el pessimisme. Si el poble no fa res per evitar l’abisme (tots) ens prendrem molt de mal.