És la notícia que llegim al primer relat de la creació del Gènesi. Déu va crear el cel i la terra, és a dir, tot el que existeix, a través de la seva paraula, començant per la llum: «Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir» (Gn 1,3); i així, fins al final, només que, quan tocà el torn a la creació de l’home, l’autor canvia de to i escriu: «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu (elhoim), creà l’home i la dona» (1,27). El segon relat introdueix l’activitat modeladora de Déu: «Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu» (2,7), i, a aquest home, encara no diferenciat genèricament, el traslladà a l’espai de felicitat, en forma de jardí, que ell mateix havia plantat (2,8-15), i ho va fer perquè el conreés i el guardés». I és en aquest context que l’autor del relat situa la creació específica de la dona: «Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home» (2,21-22). Només aleshores l’home, ja mascle, es desvetlla i comença a parlar (abans no en sabia, de parlar, perquè encara no havia contemplat la bellesa personificada en la dona), diu: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. El seu nom serà dona, perquè ha estat presa de l’home» (2,23).
Els dos relats no justifiquen de cap manera la submissió de la dona a l’home. Els relats volen posar de manifest no sols la igualtat substancial entre l’home i la dona, sinó, a més, que l’obra de la creació culmina en el dona que, per això mateix, està destinada a ser, c om un autèntic regal diví, la dona de l’home, sense que això vulgui dir que, per a ser dona, la dona ho hagi de ser d’un home.
En el fons dels dos relats del Gènesi hi ha, sens dubte, el gran ensenyament, que romandrà de forma més o menys críptica en la resta dels textos de l’anomenat Antic Testament i que quedarà plenament revelat en el Nou Testament: l’única realitat que justifica i alhora dona ple sentit a la unió entre l’home i la dona (unió corporal i espiritual) és l’amor, que sempre serà més gran que la mateixa unió matrimonial. Em sembla que el debat «eclesiàstic» sobre el divorci està mal plantejat perquè no té prou en compte la primacia de l’amor. Però aquest és un altre tema que, potser, serà objecte d’un altre articlet. Jo, avui, només volia dir això: que la dona, en qualsevol cas, sempre és i serà un regal per a la humanitat i, si és així, com és possible que sigui identificada com l’origen del mal i l’esca del pecat?