L’independentisme no és cap pecat

Per . Actualitzat el

Suposo que recordareu el títol d’un llibre que es va fer famós a les acaballes del segle passat: «El liberalisme és pecat» (el llibre estava escrit en castellà). Suposo que sabeu de què es tracta. El liberalisme és moltes coses, però el llibre es referia a la teoria que defensava i defensa la total separació de l’Església i l’Estat, amb la consegüent reducció de la religió, especialment de la religió catòlica, a l’àmbit del que no és compartit per tothom, sense cap mena de favoritisme per part de les institucions civils. Naturalment, el liberalisme, en aquest sentit, no sols no és cap pecat, sinó que és un pas més vers la justícia i la llibertat de les persones.
Ara i aquí parlo de l’independentisme i, en concret, de l’independentisme català que, així com al carrer i penso també que en la consciència de les persones, ha anat trobant molt de ressò, també ha merescut desqualificacions gravíssimes per part de col·lectius més o menys «vistosos», que acostumen a trobar bona acollida en certs periòdics de renom del nostre país. El catalanisme, en els seus orígens i, naturalment, també ara, és plural, però afirmar o suggerir una certa incompatibilitat entre el catalanisme i l’independentisme representa, si més no, una visió esbiaixada i reduccionista del mateix independentisme, sobretot  quan pràcticament se l’identifica amb una mena de fòbia, com ara la xenofòbia. Dir que, a Catalunya, ens abraonem sobre els castellanoparlants és, literalment, una bestiesa.
Tanmateix, prefereixo insistir en el títol d’aquest articlet. L’independentisme podria ser considerat pecat si la «nació» i la «unitat nacional» fossin valors sagrats, que no ho són; o, naturalment, si el propòsit ideal que Catalunya esdevingui realment un Estat independent d’Espanya comportés necessàriament qualsevol mena d’alçament militar; o si, en la situació actual o en el terme ideal buscat, comportés necessàriament l’exclusió dels no independentistes o llur reducció en un gueto. I això no és així, si més no en la perspectiva dels qui militen en les seves files i menys encara en els seus dirigents. Insisteixo: l’independentisme català no és pecat, encara que es negui a acatar la Constitució espanyola, simplement perquè la Constitució no és un text sagrat. En aquest sentit, els independentistes poden ser qualificats de desobedients  –de cap manera de «rebels» –, però aquesta desobediència no pot ser considerada pecat, per les raons abans adduïdes. La desobediència, sovint, és la manera de poder defensar espais de llibertat i, per tant, de justícia.
Naturalment, seria un reduccionisme inacceptable si, d’aquest article o de la meva manera de pensar, s’arribés a la conclusió que no es pot ser cristià, posem per cas, si no s’és independentista. Però em costa acceptar que es pugui ser cristià i alhora negar el dret d’un poble o d’una nació a la seva autodeterminació. Aquest dret és un dret «natural» i, per tant, anterior a qualsevol visió o comprensió religiosa. I afegeixo: no puc deixar d’estar convençut que Catalunya és una nació.

  • Milciades

    El derecho de autodeterminación que Ud. invoca no existe en nuestro ordenamiento jurídico, pero no se escandalice, tampoco se contempla en los países de nuestro entorno: Francia, Alemania, Italia, etc.

  • Milciades

    Ningú ha dit que l’independentisme sigui un pecat, estem en un país lliure i els que estan processats no ho estan per les seves idees sinó pels seus actes.
    Però si les lleis democràtiques que ens hem donat no es respecten llavors sí tindran un problema.