Queda clar que el president del govern espanyol no té ganes de parlar amb Catalunya. Si des del juny només s’ha entrevistat una vegada amb Torra, i una vegada més amb l’avinentesa del Consell de Ministres, temps ha tingut i no l’ha aprofitat. Normalment quan dos volen parlar fixen un lloc, un moment i un propòsit. Però aquí veiem que els interlocutors només van llençant proclames a l’aire, piulades a la xarxa i conferències de premsa en moments a quin més inadequat i per comptes de complir un propòsit el que fan és allunyar-se. Si tingués intenció d’arreglar res ho faria d’una altra manera i parlar és la clau. No ho dic només per ell. Els nostres polítics tampoc no estan gaire encertats en la seva manera d’enfocar-ho. És clar que nosaltres de diàleg ja fa temps que en demanem i només rebem cops de porta. Però respondre per la mateixa via que ells només és una rèplica, una altra resposta al vent.
Parlar és la clau de l’entesa. Parlant la gent s’entén, negocia, atansa posicions. I si en una conversa no n’hi ha prou es fan les que convingui. Només cal tenir la voluntat de solucionar el conflicte.
Jo, veient Pedro Sánchez, em plantejo sovint una incògnita que no crec que arribi a desvelar mai. Ell se n’adona que la situació que vivim a Catalunya no és justa o la veu des del mateix angle que la majoria de polítics espanyols? Parlaria amb nosaltres si no tingués les mans lligades, que els hi té? No ens pot oferir un referèndum perquè bona part del seu partit se li llençaria a la jugular; no pot fer cap gest amb els presos perquè l’oposició el massacraria. De què podria parlar amb el govern català? De recuperar l’Estatut del 2006, aprovat pels partits catalans, pel poble de Catalunya en referèndum, pel Parlament i pel Congrés dels Diputats, i retallat, mutilat i encara bloquejat pel Tribunal Constitucional? Tampoc. Els espanyols se li tirarien a sobre. On s’és vist que Catalunya rebi allò a què té dret en detriment de la resta d’Espanya? Per què hauria de parlar si de qualsevol cosa que digués se n’hauria de desdir l’endemà mateix?
S’atansen dies difícils. Jutjaran els nostres presos i les perspectives no són bones mentre no es pugui arribar a Estrasburg. Ara els partits independentistes al Congrés tenen a les mans la difícil decisió de votar o no els Pressupostos Generals de l’Estat. Jo no sé si són bons per a Catalunya, però ells sí que ho haurien de saber. Que parlin entre ells, si us plau, que parlin i que deixin de fer tantes declaracions contradictòries a què ens tenen acostumats darrerament. Que arribin a un acord i donin una resposta d’unitat. I que ho facin així en tot el que afecta Catalunya. Ja no se’n recorden que els vam votar per poder aconseguir la República? Ho he dit altres vegades, però no me’n cansaré de repetir-ho: són on són perquè ens representen i no poden anar cadascú a la seva per interessos de partit. Així que, si us plau, senyors del PdeCAT, Junts pel Sí, Junts per Catalunya, Crida Nacional per la República (n’hi ha més? Ja he perdut el compte), ERC, busqueu un lloc i un dia, que el propòsit ja el teniu, i parleu fins que us poseu d’acord.