Kandisnki, el Metropol i el meu pare

Per . Actualitzat el

Recordo el meu primer dia al teatre Metropol. Era un dissabte i el meu pare va insistir que el meu germà i jo hi anéssim. Ell era l’enginyer encarregat de dur a terme l’obra. Jo tenia uns onze anys i ens va dur a un indret fosc i ple de runa. No em va agradar gens. Recordo les piles de taules i cadires amuntegades del Col·legi La Salle. En aquell moment no vaig entendre molt bé la insistència del meu pare per anar a veure aquells munts de runa llòbrega. Ara, amb el temps, m’adono que ens volia fer testimonis de com es pot transformar un espai rònec en un  lloc ple de llum i espectacles.

El meu pare, Josep Salsench, com a enginyer de l’obra, i l’arquitecte Josep Llinàs, van fer una bona obra de recuperació; prova d’això és que els van atorgar el prestigiós premi FAD d’arquitectura gràcies a la bona feina de rehabilitació del  teatre.

Anys després, i de la mà de la companyia Nascuts, vaig poder debutar en aquest teatre i més endavant, amb Dames i Vells, vaig participar en el musical per celebrar els 500 anys del  naixement del Ball. Ha estat l’espectacle que més funcions ha acollit el teatre Metropol fins al moment, onze concretament.

Quan vaig trepitjar aquell escenari em va vindre moltes vegades a cap Vasily Kandinsky en el seu llibre De l’espiritual en l’art, on diu que «la construcció sobre una base purament espiritual demana una llarga feina, que comença gairebé sempre  a cegues i a palpentes». Sabia pel meu pare que el teatre s’havia construït amb  un fort component espiritual. De fet, em va explicar que el teatre és un vaixell que  alhora és una al·legoria de la mare Església.  El fet d’estar tants dies damunt d’aquell escenari em va ajudar a descobrir l’enorme ànima d’aquest teatre. El meu pare havia sabut veure des del primer dia aquesta dimensió que a mi em va costar veure.

Per aquest teatre hi ha passat des de l’orquestra del mestre Gols als anys 30 fins a, més recentment, estrelles com John Malkovich, Juan Echanove, el Brujo, Emma Vilarasau, Clara Segura i un llarg etcètera.

L’altre dia, repassant els objectes que el meu pare em va donar al morir, vaig trobar una enorme carpeta sobre el teatre Metropol. Ell era un home metòdic que ho guardava tot: fotos, retalls, plànols, llibres… fins i tot els  diaris de l’època, que mostraven l’alcalde del moment, eufòric, dient que la remodelació havia costat 644 milions de pessetes (gairebé 4 milions d’euros). Era un dels objectius de la legislatura. Possiblement ha passat el mateix amb el teatre Tarragona, que va esdevenir una fita marcada en el darrer mandat.

El darrer dia que vaig tenir el plaer de  visitar el teatre Metropol em vaig entristir. Va ser en ocasió del valoradíssim festival Eclèctic. El fet és que corria aigua per les escales modernistes. En aquell moment vaig recordar tot l’esforç esmerçat per recuperar un teatre patrimoni dels tarragonins i tot el que hi hem viscut i vaig adonar-me que la desídia ens ha dut a perdre’l de nou.