In Memoriam: mossèn Jordi Gual Ferrer (1935-2018)

Per . Actualitzat el

Jo tenia programat un viatge una mica lluny i el dia abans de la partença vaig anar a visitar mossèn Jordi a l’hospital: el vaig veure una mica dèbil, però de cap manera per a morir, i, en acomiadar-me, li vaig dir mig en broma: no facis bestieses! Vaig arribar del viatge a les 11 del matí del dia 31 de juliol a Barcelona, i en aquella mateixa hora, a la parròquia de Sant Pau de Tarragona, l’Església de la terra acomiadava solemnement mossèn Jordi Gual, mentre l’Església del cel l’acollia, festiva, amb els àngels i sants.

Mossèn Jordi havia entrat al seminari del Vic (aleshores  Santa Coloma de Queralt era del bisbat de Vic) i, ja a Tarragona, vaig conèixer-lo quan, a l’ombra de mossèn Josep Pascual, formava part del grup de teòlegs que serien ordenats preveres, a Valls, l’any 1968, però la meva relació personal amb ell va ser una mica més tard, quan ell ja era rector de Cervià de les Garrigues. És allí on li vaig oferir la possibilitat d’exercir com a professor de religió, com a substitut meu, a l’Institut de Tarragona, càrrec que va acceptar i que va desenvolupar amb molt d’encert. Ja a Tarragona, va entrar al grup de mossens que portaríem la parròquia de Sant Pau: mossèn Tomàs, mossèn Mitjans i jo mateix. D’aquest període, tant ell com jo, conservàvem molt bon record. Posteriorment, em va succeir com a rector del Catllar: em va succeir i em va superar en tots els aspectes.

Mossèn Jordi Gual era sempre el Jordi, un home que va destacar sempre per la bonhomia i per la seva disponibilitat, també posteriorment a Torredembarra, a Baix a mar. No crec que tingués cap enemic, i, si en va tenir algun, segur que no va ser de la nostra galàxia. El Jordi era un home inquiet i obert, que va excel·lir en l’acompanyament de les persones, especialment dels més joves. Els qui vam gaudir de la seva amistat, sabem el que, amb la seva mort, hem perdut molt. Com a capellà, vull deixar constància de com preparava les homilies: les escrivia sempre i mai no et deixaven indiferent. Hi ha persones que, amb la seva actitud, han salvat i salven la institució que, d’alguna manera, representen. I aquest és el cas de mossèn Jordi, i la institució els hi hauria d’estar agraïda.

Per tot això i per molt més, en el moment del teu comiat, només sé dir això. Gràcies Jordi.