Em trec el barret

Per . Actualitzat el

Cada dos anys tinc el privilegi d’observar des de dins el funcionament del dispositiu sanitari del Concurs de Castells a la Tarraco Arena Plaça. I cada vegada quedo més impressionat davant la qualitat professional i humana de les persones que hi formen part.

L’excusa per viure entre bastidors el concurs i veure el servei assistencial és fer crònica i fotografies per a l’arxiu històric de la Xarxa de Santa Tecla, però el que realment em mou és poder viure en persona els moments increïbles que tenen lloc a l’hospital de campanya habilitat amb motiu del certamen casteller.

Aquest 2018 he anat a la TAP els dos dies.  Més de 10 hores de concurs entre dissabte i diumenge donen per a fer moltes fotografies, però també permeten llargues estones d’observació de la feina que metges, infermeres, fisioterapeutes, personal d’administració i d’informàtica fan gairebé sense descans amb els castellers lesionats procedents de la plaça.

Estadísticament podem dir que el dispositiu sanitari d’enguany ha funcionat correctament i amb una resposta adient a les necessitats de l’esdeveniment i de les colles. Així ho demostren les prop de 300 assistències realitzades durant del cap de setmana amb una mitjana de 18 minuts per pacient. Però darrere d’aquests números hi ha el component humà, el que marca la diferència, que és allò que realment m’ha motivat a esciure aquest article.

Em trec el barret davant la tasca realitzada per tots els professionals del servei sanitari del concurs, tant els que estaven a plaça com al reforç d’urgències de l’Hospital de Santa Tecla a la Rambla Vella. La seva habilitat per empatitzar amb els pacients adolorits i amb els seus acompanyants és digne d’estudi. Aquest cap de setmena he vist nenes que arribaven plorant desconsoladament i que vint minuts després tornaven a plaça amb un somriure a la cara. He vist caps de colla felicitant els serveis sanitaris després de moments de tensió per un castell que ha fet llenya amb múltiples contusionats. He vist mares que preguntaven per l’estat dels seus fills i rebien les pertinents explicacions del metge que l’acabava d’atendre… He vist companyonia, unió i una gran voluntat de servei que només s’explica a partir de la vocació professional.  De ben segur que tots repetiran d’aquí a dos anys i contribuiran així, una vegada més, a fer que el Concurs de Castells continuï sent motiu d’orgull per als tarragonins i tarragonines.

Com a treballador de la Xarxa de Santa Tecla és un orgull formar part d’una organització capaç de donar una resposta tan qualificada a un certamen tan exigent com el Concurs de Castells. Moltes felicitats a tots i a totes.