Estava cantat. Sabien que, tard o d’hora, això passaria. Era qüestió de temps. Em refereixo a la possibilitat que l’exregidor del PP a Tarragona, Alejandro Fernández, fos candidat a la presidència del partit conservador a Catalunya. Abans de continuar m’agradaria deixar clar que no combrego amb la ideologia del PP en la majoria dels seus vessants. No obstant això, he de dir que Alejandro Fernández és la persona adequada per liderar un partit que està passant un dels seus pitjors moments a Catalunya. La seva política i estratègies han estat empassades per Ciutadans, el monstre del populisme i de la política del com pitjor, millor. Alejandro Fernández és un monstre polític, astut, intel·ligent, llest i perspicaç. Coneix el seu partit a la perfecció i no té pressa. Ha sabut esperar sense fer massa soroll. La seva capacitat d’anàlisi i sentit de l’oportunitat el distingeixen. Alejandro s’ha convertit en una peça fonamental per ressuscitar el PP a Catalunya. És un estratega nat. Sap posar l’accent en els missatges i coneix a la perfecció les necessitats i les inquietuds de la ciutadania. Alejandro s’ha fet a ell mateix. S’ha deixat guiar i acompanyar pels gurús del partit, però no deu favors a ningú. És combatiu i brillant en la dialèctica. Sap escoltar i no té pèls a la llegua. Té molt sentit de l’humor. Sap dir no i se sent còmode en el debat cara a cara. Però en el fons és molt tímid. Tot i que dedueixo que mai no votaré al PP –per raons òbvies– crec que Alejandro Fernández seria un bon president del partit conservador. I el PP sortiria guanyant tenint un líder tarragoní. Tarragona ha anat perdent poder i pes polític en les principals administracions del país i estic convençut que Alejandro Fernández estarà a l’altura. No serà un camí fàcil, però crec que el polític de Sant Pere i Sant Pau és prou hàbil per driblar les situacions més difícils i encarrilar un partit que ara mateix naufraga pel camí de l’amargura pressionat per Ciutadans i VOX. Alejandro és valent, treballador i un polític amb majúscules. Només haurà de tenir cura amb els seus companys de partit perquè ja se sap que el pitjor enemic sol amagar-se a casa.
