TESTIMONI DE
DOLORS LÓPEZ
VOLUNTÀRIA 1-O
El dia abans tots vam anar a dormir aviat perquè calia aixecar-se d’hora per anar a defensar la seu de l’EOI. A les cinc ens vam aixecar i ràpidament vam anar cap allà. Als nens els vam deixar una nota. Quan vam ser allà hi havia gent, no massa, però hi anàvem confiats. Vam anar trobant gent coneguda i fèiem petar la xerrada. No sé exactament sobre quina hora, van arribar uns mossos. Algú hi va parlar. Vam tenir certa por per si no podíem ni obrir. Cap a les set ja hi havia establiments oberts, vam anar comprar esmorzar per als nens i vam anar a casa a buscar cafè. Al tornar, cap a les vuit, el «responsable» va obrir portes. Vam anar entrant. En un moment donat va demanar voluntaris, ja que moltes de les cartes no van arribar. Jo vaig fer un pas endavant i m’hi vaig presentar. No sense un flaix de… «ostres, què em pot passar per fer això?». Però vaig pensar, «o ara o mai! Som-hi!». Ens van donar les indicacions, vaig telefonar a la meva parella que em portés l’Ipad i un carregador, ja que no hi havia prou material per dur a terme les votacions. Vam formar les taules amb els voluntaris.
Tot just començar a connectar-nos, amb moltíssimes dificultats, ens diuen que els espanyols ens han «capat» la xarxa i no tenim connexió a Internet. A fora, la gent es començava a aglutinar però no podíem obrir fins que fos l’hora. A fora, gent esperant, a dintre gent desesperada perquè no funcionava res.
Va arribar l’hora i vam obrir, personalment vaig poder validar el vot de 10 persones, a partir d’aquí va començar el suplici…. i com que no podíem fer res vam mirar el mòbil… Arribaven imatges esgarrifoses i la por s’anava apoderant de nosaltres, però va ser una por disfressada de valentia. Seguirem endavant! La meva parella estava fora i els nens, a casa. De cop i volta em diu que els nens l’han trucat i que a sota de casa hi ha 10 furgonetes de la GC. Ens anaven arribant notícies, moviments de les forces de brutalitat… i a fora, una cuada de gent que feia por i que tot anava molt lent perquè ens estaven capant Internet! Sentiments d’impotència i ràbia, molta ràbia! De cop i volta ens avisen que els qui havien estat estomacant a la plaça Imperial Tàrraco venen cap aquí. Nervis, neguit, corredisses… amaguem urnes i en traiem de noves amb paperetes blanques a dintre. Tanquem portes i ens posicionem, cantem Els Segadors! Tothom qui estava dins va respondre. Primera tancada! Després en van venir dues més. Jo vaig patir molta por perquè ja havia vist molts vídeos per la xarxa. Tot el dia va anar així, amb la por al cos i la impotència de veure la il·lusió de la gent a fora, amb ganes de votar… De cop i volta vam veure que passàvem moltes furgonetes per davant, ens vam tornar a tancar! Va ser tot el dia amb la il·lusió de poder fer factible la votació i la por que no vinguessin les forces de la brutalitat a pegar-nos. Finalment va arribar el moment de tancar. Què fem? I si venen ara i ens ho prenen tot? Vam demanar a la gent que quedava a fora que ens defensessin i ens vam tancar a dintre a fer el recompte, no sense por… Mai he passat tanta por com aquell dia…! En finalitzar em van dir si volia una urna, i tant que la volia! Però no vaig tenir els collons d’anar pel carrer amb una urna, no fos cas que em trobés algú i em fes la cara nova. Però estava entre contenta pels resultats, nerviosa per la situació, patint per la família, plorant pels vídeos que vaig anar veient durant tot el dia. El resum del dia seria… MOLTA POR! PERÒ CONTENTA I CONVENÇUDA! No recordo si va ser el dia següent, però de cop i volta vaig començar a cridar un seguit d’improperis i em vaig posar a plorar…. Ho havia de treure…