Aquests dies ens debatem entre l’esperança i la desesperació, l’optimisme i el pessimisme, l’encarar els fets d’una manera positiva i la negativitat. La solució es veu a prop, però… i si no arriba?
Jo em sento optimista. Ho vaig dir el dissabte a la gent amb qui anava a la manifestació per la llibertat de presos polítics i exiliats. La majoria m’ho va rebatre amb contundència. «Fas honor als catalans, tu, amb el lliri a la mà!«, «Sí, dona, i què més?», «No n’espero res jo d’aquesta gent!». Bé, jo tampoc no n’espero gran cosa, però ningú no pot negar que hi ha hagut un canvi. Els presos són a Catalunya. I no és que això fos negociable, igual com no ho és la seva llibertat, però hi serien si continués governant el PP? No. Hi ha hagut trobada entre els dos governs i n’hi haurà més. Quant temps feia que no hi havia cap mena de diàleg? I finalment, la tercera pota que sustenta les meves esperances, i aquesta ja no depèn de la bona voluntat de Pedro Sánchez: el revés que representa per la justícia espanyola la no-admissió del delicte de rebel·lió de Puigdemont per part de la justícia alemanya. El president espanyol haurà de decidir, sí o sí, si fa un gest, el d’anul·lar la causa contra l’independentisme, o no fa res i segueix el camí iniciat per Llarena i el govern del PP. Totes dues opcions comporten un risc. La primera, la impopularitat a Espanya si s’aplica veritable justícia a Catalunya; l’altra, el desprestigi de la justícia espanyola a la Unió Europea — de la qual Espanya n’és sòcia—, que dubto que accepti uns càrrecs per un delicte que ara la justícia alemanya ha demostrat que no existeix. Ara ve quan el govern espanyol s’excusa dient que la divisió de poders no li permet immiscir-se en la feina dels jutges. Però tots sabem que no seríem on som si el govern del PP i els seus jutges no haguessin tramat l’aniquilació de l’independentisme. Que el PSOE no és el PP? No, ja ho sé, però també sé —ho sabem tots— que la democràcia espanyola té un defecte que li costarà eliminar del seu ADN: per aconseguir els seus propòsits —diguem-li manteniment de la unitat d’Espanya, per exemple—, els governs espanyols, siguin del color que siguin, recorren al que sigui. És igual que es tracti del poder jurídic, d’amenaces, d’avisos, soterrats o descarats, o d’apallissar gent que va a votar. Com s’explica sinó que el ministre Borrell demani al seu homòleg belga que intercedeixi davant de la justícia de Bèlgica a favor de la immunitat del jutge Llarena? Que potser Llarena no està convençut que el que ha fet sigui correcte? És més. D’on prové aquesta petició? Doncs del president del Tribunal Suprem i del Consell General del poder Judicial, Carlos Lesmes. Com deia aquell: «no hase falta desir nada más». Les interferències entre els dos poders són a voluntat i a dojo. No calen excuses.