Avui seré original pel que fa als meus costums —parlaré de Tarragona—, i tòpica pel que fa al tema en concret: criticar els Jocs que acabem de celebrar. No sé què caram ha passat, però jo que només soc una humil opinadora d’aquest setmanari, crec que ara que s’han acabat s’haurien de demanar responsabilitats i dimissions.
El tema de les entrades ja és prou greu. No facilitar entrades ni a la Conselleria d’Esports de la Generalitat ni a la Federació Catalana d’Esports per evitar que es veiessin estelades a l’estadi s’atansa perillosament a allò a què estem acostumats d’un temps ençà: com que la teva manera de pensar no coincideix amb la meva, jo que puc tallo la teva llibertat d’expressió. Però s’havia d’haver previst que, amb aquest gest d’abús de poder, es corria el risc que l’estadi es veiés buit i que al repartidor d’entrades se li veiés el llautó.
Ja a la primera part de la cerimònia d’inauguració vaig tenir la sensació que anàvem amb una sabata i una espardenya. I m’ho vaig recriminar. Tens complex de provinciana, em vaig dir, i massa presents els Jocs de Barcelona 92. La segona part de la cerimònia no em va semblar res d’extraordinari, però almenys sí mínimament digna.
Diuen que la gent de Tarragona no se sentia seus els Jocs i no s’hi va implicar. Potser sí que, generalitzant, els tarragonins som crítics en excés i per aquest motiu, apàtics amb els actes que organitza l’Ajuntament i altres entitats. Però, sabent-ho, era responsabilitat de l’organització la de saber-nos motivar. En aquesta ciutat tenim escoles de música i escoles de ball, tenim colles castelleres, bèsties, diables, bastoners. Tenim prou cultura popular i no popular per haver fet una cerimònia d’inauguració d’upa, genuïnament tarragonina i amb tota la ciutat implicada perquè qui més qui menys participa o simpatitza amb alguna d’aquestes activitats. En resum, podríem haver tingut un estadi ple de gom a gom. És clar que això potser és massa identitàriament català i s’han preferit banderes espanyoles, paracaigudistes militars espanyols, actuacions musicals bàsicament en castellà i xiulets al President de la Generalitat, entre altres, ja per deixar-ho aquí.
I encara rai si només hagués estat la inauguració! Tota la sèrie de pífies i errades que hem pogut veure en el desenvolupament de les diferents competicions esportives han acabat donant la raó al meu temor de la sabata i l’espardenya. I en aquest cas no m’ha agradat gens tenir raó. Cada vegada que m’arribava a través de les xarxes o dels mitjans alguna notícia o algun acudit sobre una nova pífia —no les repetiré aquí, que ja les coneix tothom—, en teoria per fer riure, a mi se’m quedava un somriure glaçat. Està bé riure’ns de nosaltres mateixos, però punyeta! Per una vegada que centrem la mirada del mon sobre Tarragona —per alguna cosa diferent que el nostre brillant passat romà—, és molt demanar que hi hagi una correcta organització i coordinació en tots els actes? Si ha anat així, després d’ajornar un any l’esdeveniment, no em vull imaginar com hauria anat si s’hagués fet quan tocava.
Pel que fa a la baixa assistència a moltes de les competicions, estic segura que una millor divulgació dels diferents esports, prèvia a la celebració dels Jocs, i una més gran difusió de cada un dels actes durant la setmana, haurien millorat la participació del públic. I ja sé que opinar des de la barrera i a toro pasado és el més fàcil que hi ha, però se suposa que aquests Jocs han comptat, com tots, amb professionals especialitzats en els diferents àmbits, més especialitzats que jo, per descomptat, i que aquesta especialització s’havia de notar en tot moment. De tota manera, no cal que m’hi escarrassi, ni jo ni ningú. L’organització diu que ha estat un èxit, les entitats que embolcallen l’organització, també. Un cop més es perdrà l’oportunitat de fer autocrítica i conseqüentment propostes de millora.
Acabo amb una ovació pels voluntaris i els esportistes. Dos mil vuit-cents voluntaris a qui s’ha pogut veure amatents en tot moment, fins i tot en les accions més trivials, i cent vint-i-dues medalles per a Espanya —no sé quantes per a Catalunya, veig que ningú no les ha comptat— signifiquen que almenys ells han estat sobradament a l’altura i han deixat el llistó molt alt.
