Continuo i acabo la reflexió dels dos articles anteriors sobre la salvació: de què ens hem de salvar o de què esperem ser salvats.
En el Nou Testament, l’únic futur que s’assegura a l’home és el de la resurrecció escatològica (a semblança de la del Crist). Així com l’èxode d’Egipte constitueix el paradigma d’alliberament-salvació (acompanyat de l’èxode de Babilònia i de l’anunci profètic de l’èxode escatològic: alliberament final de la humanitat i constitució del nou Poble de Déu), en el Nou Testament, la categoria clau és la mort i resurrecció de Jesús, vertader i definitiu èxode de la humanitat, que cada persona experimenta en el moment de la seva mort i que el col·lectiu humà experimentarà a la fi dels temps. Naturalment, així com l’esdeveniment de la resurrecció corporal ha de ser degudament interpretada (desmitologització), també ho ha de ser aquest “esdeveniment final” de la humanitat (que no pot ser situat “en” la història, ni tant sols com a punt final de la mateixa). Els criteris bàsics d’aquesta interpretació són els vincles existencials de l’individu humà amb l’univers i el teixit de les relacions humanes (el fet comunitari), que constitueixen la infraestructura de la salvació cristiana que, malgrat ser profundament humana, no oblida el cosmos on l’ésser humà està inscrit.
De què ens hem de salvar, o de què esperem ser salvats? Evidentment, de la mort, com a mort eterna. És per això que diem que la salvació és profundament escatològica. Però, això que esperem per a cadascú de nosaltres i per a la humanitat sencera, ho esperem també del cosmos.
Al costat, però, d’aquesta salvació, esperem i volem, com a poble, ser salvats de tot allò que no ens permet d’assolir el màxim nivell de país; de la mateixa manera que, com humanitat, esperem i treballem contra tota mena d’injustícia, com ara la discriminació entre homes i dones, i entre rics i pobres. Com a persones, esperem i treballem per a salvar-nos de tot allò que ens fa egoistes, mediocres, mesquins, etc. Però no es tracta de dues salvacions: la salvació escatològica que esperem s’inicia i es realitza històricament en la salvació que esperem (i treballem perquè sigui així) com a persones lliures, com a poble i com humanitat, de manera semblant a com la salvació còsmica que esperem comença ja en l’actitud i en l’activitat, posem per cas, ecològica que duem a terme. I afegiré que per a nosaltres, els cristians, tot plegat s’expressa sagramentalment en la celebració eucarística, entesa en sentit ple (consagració i comunió amb el pa i el vi consagrats, i comunió entre els invitats i assistents a l’eucaristia).
