Una paraula tan estranya com «subsidiarietat» implica en el fons un principi senzill: cada assumpte hauria de ser resolt per l’autoritat més propera al problema. Sovint ens queixem –i amb raó– de l’absència de sensibilitat emanada des de despatxos llunyans sobre assumptes propers. Catalunya es queixa per la ceguesa de Madrid en qüestions clau com, per exemple, el corredor ferroviari mediterrani. I a Tarragona, ja per tradició, ens toca suportar la inexistència del sud a ulls de Barcelunya.
Aquest principi de subsidiarietat és clau per entendre una Europa de les regions on, fins i tot, la mida de Catalunya és massa gran per atendre amb la major eficàcia l’escala més propera. Per corregir aquesta rigidesa i guanyar en capacitat d’autogestió, la Diputació de Tarragona i la URV s’han embarcat en la construcció de la Catalunya Sud, una «regió del coneixement» amb més capacitat de presa decisions estratègiques en l’àmbit de l’I+D+I.
L’influx de la totpoderosa Barcelona –i el lobby de les seves universitats– ho tenyeix tot a conveniència, sense una política regional interna atenta a les diferències i a la riquesa de matisos de tot el territori català. Per això és indispensable aquesta veu d’una Catalunya Sud capaç de definir per ella mateixa què volem ser en les pròximes dècades en matèria d’innovació, i el més rellevant, amb competències atorgades des del Parlament per exigir, sense ingerències externes, l’adequada assignació de recursos econòmics.