Els desitjos, en principi, són bons, i ho són, entre altres coses, perquè ens permeten situar-nos, ni que sigui en forma provisional i precària, més enllà de les nostres possibilitats i de les possibilitats que el món, el temps i la vida posen al nostre abast. I qui sap si no seria oportú de recordar que la Bíblia es fa càrrec, si no de tots, d’alguns del desitjos humans més fonamentals, com ara el desig de llarga vida, d’un benestar tranquil i d’una descendència abundosa i feliç.
I, tanmateix, hi ha desitjos negatius, els desitjos de fer mal (per venjança o per pura malvolença, diferent de la simple dolenteria); i no podem oblidar que l’Evangeli ens adverteix seriosament contra certs desitjos, com ara el desig de riqueses i de poder i els desitjos de caire sexual, quan aquests xoquen contra la dignitat de les persones. D’aquest desitjos, l’Evangeli diu que són l’expressió d’un cor malalt, que fan mal als qui els tenen i en fan també a les persones que són desitjades d’aquesta forma. I no hi fa res que aquests desitjos es quedin només en això, en desitjos, simplement perquè pretenen uns objectius inassolibles. Situar-se, amb el desig, més enllà del que és èticament o moralment assumible, és d’alguna situar-s’hi realment.
I hi ha desitjos que ens fan viure intranquils, desassossegats, infeliços, i em sembla que, en molts d’aquests casos, el desig por arribar a ser una fórmula covarda i mandrosa de no esforçar-se per assolir-ne realment els objectius. En aquest sentit, qui sap si no hauríem de dir que la millor manera de vèncer o de superar el desig és mirar d’aconseguir realment el seu objectiu, sempre que sigui èticament o moralment acceptable.
El camp dels desitjos és, en definitiva, un dels camps propis de l’ascesi cristiana. Dominar els desitjos (és a dir, no permetre que ens dominin) és un ideal que el cristianisme proposa com un ideal a l’abast de tothom; però no és fàcil. Es tracta, ni més ni menys, que d’obtenir «un cor ben pur» que, convé no oblidar-ho, és un dels temes de la pregària cristiana.
Amb tot, seria un error voler eliminar, en nom del cristianisme, tota mena de desitjos, que seria pràcticament el mateix que renunciar al més elemental humanisme. Dominar els desitjos, sense esdevenir inhumans, vol dir entrar amb tot el coratge possible en el món de l’educació dels nostres sentiments més íntims, en l’exercici permanent que ens permet, il·luminats per valors superiors, la mesquinesa del cor. I això és impossible si no s’estima molt.
