Els CDR estan en el punt de mira mediàtic i polític des de fa dies. Se’ls ha acusat de ser com la ‘kale borroka’, de ser violents, i amb les darreres detencions de ciutadans s’ha posat sobre la taula el delicte de terrorisme. És el cas d’una noia de Viladecans detinguda per la Guàrdia Civil dimarts al matí —no ha estat l’única— i que, al tancament d’aquesta edició del setmanari, havia estat traslladada a Madrid acusada de terrorisme i rebel·lió. Un delicte, aquest darrer, que, tot i el revés judicial alemany amb l’extradició de Puigdemont, continua sent el ferro roent al qual s’agafa la justícia espanyola per castigar els defensors de la república catana. Però, perquè hi hagi tant rebel·lió com terrorisme cal que hi hagi violència i cap de les accions atribuïbles als CDR es poden considerar violentes.
Els Comitès de Defensa de la República (CDR), segons els seus impulsors, són estructures molt transversals formades per veïns d’edats diverses i ideologies variades que s’organitzen a través d’assemblees en les quals es parla tant català com castellà. Un dels seus membres ens destaca la importància de no estigmatitzar aquests comitès i pensar que són grups de joves de 18 a 25 anys, com diuen molts mitjans. «És mentida, només cal anar a les assemblees: jo tinc 32 anys i soc la persona més jove», explica. Els CDR són tan eclèctics i assemblearis que, més que responsables, trobem membres més o menys implicats que assumeixen les tasques necessàries segons el moment. Un altre dels seus membres de Tarragona, del qual tampoc revelarem la identitat per no comprometre’l davant la justícia espanyola, ens recorda que «som el poble i no uns terroristes, tal com volen fer creure».
Amb aquesta idea de poble és molt difícil trobar un portaveu que pugui parlar en nom dels CDR o atribuir-los accions concretes. En una tessitura com l’actual, en la qual els càrrecs electes dels catalans són empressonats preventivament acusats d’un delicte que la resta de la UE no els imputa, el descontentament d’una gran part de la societat és evident i les accions de desobediència arrosseguen ciutadans interpel·lats pel moment que es viu que no podem etiquetar. En aquest sentit, no podem saber del cert si els CDR són organitzadors o simplement partícips d’aquestes accions que se’ls imputen, perquè aquests comitès són poble en el sentit més ampli. La «revolució dels somriures» i els llaços grocs semblen insuficients per a molts ciutadans que consideren injust el tracte rebut per l’estat. En aquest escenari, entitats com Òmnium o l’ANC han perdut part del seu lideratge i les persones que creuen que són necessàries accions més contundents s’han organitzat per dur-les a terme. Moltes s’hauran gestat a les assemblees dels CDR però altres potser no. L’únic aspecte irrefutable és que el mantra de la no violència d’anys passats s’ha mantingut.
I és que hi ha quelcom innegable: totes les accions de les quals acusen els CDR de Catalunya han estat pacífiques. Tenim com a exemples propers les trobades davant la presó de Tarragona que es fan cada divendres a les vuit del vespre per «demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn de l’exili del govern legítim de la república catalana» o les concentracions que s’han promogut arreu de Catalunya amb les mateixes reivindicacions. Se’ls vincula també als talls de vies de transport o a l’obertura de peatges d’autopistes amb «resistència passiva». Aquell terme que molts vam sentir per primer cop els dies previs i durant l’1-O i que va servir per mostrar al món que el moviment independentista és pacífic. D’aquells dies de la passada tardor beuen els CDR, que van néixer sota el nom de Comitès de Defensa del Referèndum i, certament, el van defensar.
Des de llavors, els CDR d’arreu del Principat s’han multiplicat i, fins i tot, n’han nascut a diverses localitats espanyoles i europees. No només per defensar la república catalana, sinó també per defensar les llibertats dels ciutadans arreu d’Espanya i el concepte de república aplicat a tot l’estat com a contrapès a una monarquia molt qüestionada.
Aquest dimarts a la nit, després de les detencions de les últimes hores i l’aparició del terme «terrorisme» els CDR de Tarragona van tornar a manifestar-se a l’Estàtua dels Despullats de la Rambla Nova.
Divendres, nou intent de ple d’investidura
El pròxim divendres dia 13 d’abril hi ha convocada una nova sessió al Parlament de Catalunya per investir president de la Generalitat. En aquesta ocasió el candidat proposat serà Jordi Sànchez, expresident de l’ANC en presó preventiva des de fa gairebé mig any i número 2 per la llista de Junts per Catalunya. Per tal que la seva investidura sigui possible, però, el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, hauria d’acceptar la petició del seu advocat, que aquest dimarts va sol·licitar per escrit el seu alliberament per poder assistir al Parlament de Catalunya o, en cas contrari, que pugui ser investit per videoconferència. En l’escrit enviat al jutge, la defensa de Sànchez al·lega que el seu representat ja es troba «a disposició de la justícia espanyola» –fet que no es produeix en el cas de Carles Puigdemont– i insta el magistrat a «garantir que Espanya compleixi els seus compromisos en matèria de drets humans i la possibilitat que Sànchez tingui accés, en condicions generals d’igualtat, a les funcions públiques del seu país». A l’espera que el jutge Llanera decideixi sobre aquesta petició de la defensa de Jordi Sànchez, el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, manté la convocatòria per a la sessió plenària del divendres.