La rotunditat és un valor, si més no en qüestions, diguem-ne, transcendents; i aquesta qüestió ho és, de transcendent. Joan-Carles Mèlich ho diu així: «Hem estat expulsats del paradís i no podem tornar-hi. Alguna vegada aprendrem a viure a l’exili? (La prosa de la vida, 2016).
D’exilis, n’hi ha de moltes menes; n’hi ha de més o menys voluntaris, i hi ha l’exili dels deportats. Als antics deportats a Babilònia, des de les terres de Judea, ocupades pels senyors de la guerra, els deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió!»; però els deportats responien: «Com podem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? (Salm 137)».
Però hi ha també l’exili interior. És l’exili dels qui no saben o no poden conviure amb ells mateixos, amb els seus records, amb la seva pròpia vida, i saben que, a fora, estan condemnats a ser uns estranys, uns vagabunds a la recerca, impossible, d’ells mateixos. L’exili, en aquest cas, és desert, terra eixuta i sense vida, un espai inhabitable i un camí avui traçat i que demà s’esborra. És un exili dolorós, encara que sovint ens deixem seduir pels miratges, que reflecteixen mirades buides i sons sense veu, i un jo que només és la caricatura d’ell mateix.
Però hi ha un altre exili, l’exili evocat per Mèlich, si voleu, l’exili existencial, l’exili en el qual, en néixer, som abandonats; sempre, però, amb el regust a la boca d’una pàtria somniada, però mai no petjada, on hi habita la plenitud del nostre ésser. I no ens queda cap més remei que aprendre a viure en aquest exili, a viure-hi amb sinceritat i sense autoenganys; viure-hi, doncs, però no instal·lar-nos-hi. Suposo que, en aquest exili, ens hem d’ocupar, apassionadament, de tot el que preocupa el col·lectiu dels exiliats, que són tots els homes i dones; i ho hem de fer, tanmateix, sense perdre de vista la pàtria, en la qual un dia tothom podrà inscriure el seu autèntic projecte personal. Es tracta d’un exercici difícil. Es tracta –i torno a citar Mèlich– de viure fixant-se en cada detall, en el to, en l’estil, en el gest; perquè cada gest és primer i últim, és irrepetible. I fer-ho, no com ho fan els «metafísics», que neguen la mort i, així, difamen la vida.
