No pronòstics

Per . Actualitzat el

«I quan semblava que tot estava perdut…». Aquest és l’inici de columna que m’agradaria fer, el que fa dies que em volta pel cap. Segurament gens objectiu i sorgint del sentiment. No és el moment encara, però sí que després del terratrèmol que vam començar a patir divendres passat, el fet que els «crims» del president Puigdemont —i per extensió, els de tots els encausats— puguin ser jutjats per una justícia diferent a l’espanyola ens dona esperança.
Aquesta opinió meva va ser escrita ahir i amb el ritme vertiginós d’esdeveniments que darrerament ens envolta, qualsevol conjectura basada en l’esperança, en la il·lusió o en el desig de justícia em pot fer ficar la poteta fins al fons. Així doncs, res d’endevinar el futur i només un repàs, el més objectiu possible, del passat recent i que cadascú consulti la seva pròpia bola màgica.
Diumenge els catalans —almenys algun més de la meitat, sí, no senyora Arrimadas?— ens vam sentir colpits i derrotats per la detenció de Puigdemont; era un fet que no feia més que reblar el clau, al qual ja semblava no quedar-li ni punta, ni cabota, ni força per saltar de la paret. Ho semblava. Una part important del país —ciutadans, entitats, associacions, polítics— en sortir al carrer la mateixa tarda, vam demostrar que quan el clau no es pot alliberar de la paret, tenim l’opció de fer trontollar la paret i, si molt convé, enderrocar-la. Amb les manifestacions al carrer no alliberarem els nostres presos ni farem tornar als exiliats, hi estic d’acord, però la imatge d’unitat contra la injustícia, ara que el món sencer  mira Catalunya, ens dona una força que ningú pot posar en dubte. Amb tot, el diumenge al vespre, les perspectives cialis sans ordonnance per a Puigdemont semblaven tan dolentes que a molts ens va costar dormir. El dilluns es van obrir algunes clarianes: l’acte de Llarena, un enigma per a tots els lletrats independents, podia ser de difícil interpretació/acceptació per la justícia alemanya —pel que diuen, sense interferències polítiques—; l’opinió pública internacional carregava contra l’immobilisme del govern espanyol; portaveus polítics diversos clamaven pels drets vulnerats de Catalunya, i alguns d’ells pel dret a l’autodeterminació; l’ONU exigia al govern espanyol que respectés els drets de diputat de Jordi Sánchez; el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg debatia la violació dels drets humans a Catalunya, aquesta vegada en la persona dels empresonats. Al carrer, menys gent mobilitzada activament, però de pensament, encara ho estàvem tots.
I bé, la Vice-presidenta descabezadora, liquidadora, sempre boca-grossa ben perfilada amb pintallavis, va parlar. Poques paraules i jo diria que amb la boca petita: «Todos deben cumplir la ley…» De veritat? Què passaria si es demostrés que s’ha volgut esclafar Catalunya saltant-se totes les lleis? Què passaria si la causa general contra Catalunya es convertís en causa internacional contra Espanya? Acabo, que ja estic fent pronòstics i si ara mateix ni els experts no l’acaben d’encertar, jo encara menys.