Aquests dies he acabat de llegir el llibre Pàtria de Fernando Aramburu. És un llibre gran de més de sis-centes pàgines, però, a més a més, és un gran llibre. Del milloret que he llegit en molt de temps. Se situa al País Basc en el moment que ETA anuncia que abandona les armes i contraposa el punt de vista dels terroristes amb el de les víctimes, entenent per víctimes no només els morts, sinó les seves famílies i també les famílies dels mateixos terroristes. La història va fent retrospecció dels seus personatges i mostra en quin moment uns es decanten per la lluita armada, en quin moment altres passen a ser enemics d’Euskalherria i en quin moment es produeix la fractura entre amics i veïns.
Deixant de banda la seva qualitat literària i el contingut testimonial, i penso que imparcial sobre el conflicte, se m’ha fet inevitable comparar-lo amb la lluita que tenim a Catalunya.
El primer punt en comú és el desig d’independitzar-se de l’estat opressor. I pràcticament és l’únic, tot i que es podria matisar. Al cim dels punts no comuns s’hi situa la violència. ETA es va convertir en un aparell executor, o si més no estigmatitzador de tots aquells no afins a la seva causa: polítics, empresaris, gent que opinava en contra, gent que callava. Als comandos, ben entrenats amb anterioritat, els assignaven una part del territori i allí tenien carta blanca per decidir qui era hostil a la causa i executar-lo, independentment de si era parent, amic o conegut.
Deia que el que ens diferencia d’ETA és la violència, una violència que nosaltres no hem emprat en cap moment. Nosaltres no tenim ni armes ni morts damunt de la taula —i ni ganes—, no som violents, no estigmatitzem ningú. La divisa del nostre moviment és el pacifisme. I què obtenim de l’estat espanyol a canvi? El mateix o pitjor tracte que si fóssim una banda armada. Ni parlar-ne de dialogar, tal com el govern en el seu moment va dialogar amb ETA. La nostra gent a la presó sense judici, amb una interpretació arbitrària de la llei a gust del jutge, en presons al més allunyades possible de Catalunya, i les amenaces, la repressió i la por com a única resposta. Amb la gent indefensa no s’hi parla; amb la gent armada que pot fer mal, sí. Gran noblesa la de l’estat espanyol, sí senyor! Però què es pot esperar d’algú que va cremar a la foguera els que dissentien del catolicisme? D’algú que va envair Amèrica i va massacrar la seva població només, suposo, perquè era diferent? D’algú que va fer un cop d’estat i va provocar una guerra perquè no li agradava el govern legítim? Ens les tenim amb els hereus directes d’aquesta gent. Servirà d’alguna cosa que estiguem al segle XXI?