«La vostra faç immensa»

Per . Actualitzat el

La frase, com és sabut, pertany al Cant espiritual de Joan Maragall quan, en evocar l’hora de la seva mort  –«hora de temença»–, demana a Déu que «quan s’acluquin aquests ulls humans»  –avesats a la bellesa d’aquest món i sadollats per aquesta bellesa–, n’hi obri uns altres de més grans, «per contemplar la vostra faç immensa».

Jo, aquesta «faç immensa» no l’he vist mai, per bé que l’he entrellucat en veure immensitats de dolor i d’amor i, en definitiva, immensitats de Déu; però, la de Déu, pròpiament, no l’he vist mai: per a veure-la, els meus ulls d’ara són massa petits i, sobretot, no tenen prou llum per a veure-hi; i per això, he pregat sovint: «feu-me veure la claror de la vostra mirada». De Déu, els meus ulls n’han vist la foscor, una foscor que m’ha protegit, perquè és la foscor «de les seves ales»; però la seva faç immensa no l’han vist mai, i desitjo veure-la, perquè és la cara dolça de totes les coses que he experimentat i, especialment, la cara dolça de l’amor que, de formes molt diverses, he rebut. De Déu, el vell profeta d’Israel, n’havia vist, no la faç, sinó la seva esquena, quan tantes vegades havia passat davant d’ell i l’havia mirat: l’esquena de Déu és la seva ombra, que m’assegura que, malgrat tot, hi és, que m’ha mirat i que m’estima: però el profeta no en té prou, i jo tampoc; i ell, com jo, vol veure la seva faç, el seu rostre, la seva mirada, el seu «ésser sense ésser», el seu misteri.

Però, abans que no arribi l’hora de rebre els ulls «més grans», els nostres ulls, els meus i els teus, estimat lector o lectora, poden assajar a veure l’Amor que crea, l’Amor que espera, l’Amor que salva, és a dir, la puresa, la plenitud i la simplicitat de l’impuls inicial de l’univers i del seu sentit culminant. I, per a fer-ho, no cal gaire: servir, escoltar; com diu David Jou, «celebrar el do, deixar-se omplir per una força ascendent que t’arrossega cap a l’enigma Déu per fer-te part de la paraula seva: petita gota d’aigua en la gran set del dolor del món».