El Cant espiritual, de David Jou

Per . Actualitzat el

No sé si el coneixeu, i, si és així, no sé si estareu d’acord amb la meva opinió. Començo per dir que vaig ser a la presentació del llibre i que, en la presentació, vaig entendre quin és el sentit dels «cants espirituals» (i n’hi ha molts, i no tots prou coneguts escrits en la nostra llengua). Vaig entendre que, en el fons, el «Cant» és una queixa dirigida al «Déu vivent» (és una queixa el prec de Joan Maragall, quan demana uns ulls més grans per a veure «ta faç immensa»), una queixa amable (i és en aquest sentit que el conegut poema de l’agnòstic Josep Palau i Fabre rep adequadament el qualificatiu de «cant espiritual»). Per cert, aquesta tradició nostrada arrela en la gran tradició dels salms d’Israel, que són sovint «queixes» al Déu vivent.
De fet, David Jou, en iniciar el seu «Cant»,  cita els d’Ausiàs March, de Joan Maragall, de Josep Palau i Fabre, de Blai Bonet i d’Antoni Ferrer i Perales, i escriu: «Aquest cant celebra la matemàtica de Déu i la glòria de la vida  –que la ciència ens va desvelant de mica en mica en la seva esplendor i subtilesa– i, més especialment, la mirada de Déu: una mirada que ens diu que no hem estat abandonats, una mirada que no jutja ni espia, sinó que contempla i recorda, i sap i entén el que no sabem ni entenem de nosaltres mateixos, una mirada en què l’avenç de la diferència radical queda salvat en la proximitat íntima d’una contemplació mútua, entre interrogativa i unitiva».
I no crec que sigui fàcil formular la “queixa” d’una manera millor de com ho fa el poeta i físic David Jou quan, després de confessar: «Sí, ja ho sé. T’estimo, em sento saciat de la teva presència, no vull res més, però el món és tan gran!», afegeix: «Però calles tant, o t’amagues tant, rere pregàries desateses i cartes sense resposta, que la fe no m’escalfa, que m’avergonyeixo de la meva feblesa de creient i t’increpo i et detesto. I parlo mal de tu, com si fossis algú. Però aquest parlar mal té gust de pregària en un món que t’ignora…»
Personalment, en la veu del poeta, m’ha semblat captar ressonàncies meves: no ho sé. Però sí que sé que el poema de David Jou m’ha fet gaudir, i molt. I us el recomano.