La intersetmanalitat no és l’única característica que fa aquestes especials eleccions al Parlament de Catalunya. La polarització de les opcions electorals entre forces independentistes i unionistes, els candidats empresonats i a l’exili, el Parlament intervingut a través de l’aplicació del 155 i l’amenaça de reaplicar-lo si les forces independentistes no segueixen el Tribunal Constitucional són alguns dels elements que fan del 21 de desembre una data electoral anormal i convocada de forma anormal.
A NotíciesTGN hem entrevistat els set candidats per Tarragona de les forces polítiques que tenen representació al Parlament català. Tot i aquesta divisió entre els dos eixos (pro i contra la independència), tots set candidats han coincidit a respondre que aquestes eleccions no són un referèndum. És cert que per a molts catalans el referèndum es va dur a terme l’1-O mentre que, per altres, el referèndum no s’ha fet mai. De ben segur, però, no anem errats si afirmem que, a ulls del món, aquestes eleccions sí que són un referèndum. Ho són perquè, tot i les llistes separades, hi ha dos blocs evidents que donen només dues possibilitats de formar govern. Un cop fet el recompte, només s’entendrà un pacte entre independentistes o un pacte entre constitucionalistes, si no és que hi ha partits que vulguin engreixar encara més les tombes de sigles polítiques que el procés ha cavat durant els últims anys. Els blocs són encara més evidents que els del passat 27-S, ja que l’ambigüitat dels comuns ha mort a mans de l’Albano Dante-Fachín i l’Àngels Castells i aquest cadàver ha posat al descobert les misèries d’uns i altres. Els uns, la progressia espanyola, perquè han demostrat que els seus ideals s’esfumen davant la unitat d’Espanya, i els altres, els antics Junts pel Sí, perquè han quedat superats per les dificultats i els riscos que exigeix un procés d’autodeterminació.
Això fa que en les entrevistes als candidats veiem naufragar en un mar de contradiccions tant la suposada esquerra espanyola del PSC i Podem com els independentistes de la malaguanyada Junts pel Sí, ara sota les llistes d’ERC i Junts per Catalunya. Els primers s’atorguen el poder pacificador de la neutralitat quan, ja sigui per oposició literal al referèndum pactat (el cas del PSC) com per oposició camuflada (el cas dels comuns que subscriuen aquest referèndum a pactar-lo amb un estat que no el vol), ambdues forces estan del mateix bàndol que els guardians de l’Espanya autonòmica que aplica el 155: PP i C’s. Els altres (ERC i Junts per Catalunya) naufraguen perquè han de compaginar dues opcions oposades, i més quan ells mateixos van declarar unilateralment la independència: implementar la República Catalana a través del diàleg amb l’estat.
En aquesta deriva dels relats, hi ha partits que se senten còmodes. És el cas de C’s, el PP i la CUP que, tret de matisos, tenen un discurs inequívoc. Continuïtat a la unitat d’Espanya o independència per la via unilateral. Perquè, al final, el que s’està votant aquí és si els catalans volem forçar l’estat espanyol a fer un referèndum pactat o si volem que Catalunya continuï sent una autonomia nascuda el 1979.
Aquesta darrera opció és representada de manera evident per C’s, PP i PSC i de manera més confusa per Catalunya en Comú. El partit sorgit del 15M posa per davant de la sobirania popular, bandera del moviment, la unitat d’Espanya i abandona els partits independentistes sabent que l’única forma d’aconseguir el referèndum pactat és obligant l’Estat a acceptar-lo i no dient, com va fer la candidata de Podem, «al final caurà pel seu propi pes».
Aquesta contradicció esquitxa també Junts per Catalunya i ERC que no deixen clar si duran a terme accions unilaterals per forçar l’estat a acceptar aquest referèndum pactat que, segons les enquestes, és desitjat per un 80% dels catalans. L’atzucac dels antics Junts pel Sí és la càrrega que arrosseguen per haver estat incapaç d’aplicar el seu programa electoral que parlava d’independència i eleccions constituents en 18 mesos. Unes promeses que, més enllà dels motius que han impedit dur-les a terme, hipotequen el relat de les llistes de Puigdemont i Junqueras.
Perquè al final va d’això la independència: que els que manen més que Rajoy l’obliguin a fer un referèndum. Per aconseguir-ho calen més mostres de determinació ciutadana com l’1-O acompanyades d’una major determinació política. Tots els partits són conscients d’aquest fet i juguen les cartes del relat com volen o poden i fer-nos pensar que estem decidint sobre la independència de Catalunya. Ja ho van fer el 27-S i, ara, hi tornen modificant el discurs per fer-lo creïble. Però el dijous no decidirem això. No podem fer-ho encara. No ho podrem fer fins que els caps de llista de PP, C’S, PSC i dels comuns vinguin a Tarragona a fer campanya pel no. Mentrestant, el dijous decidirem si volem que això passi. Si volem un govern que «fent república» acabi forçant el referèndum pactat que farà o no realitat la República Catalana o si volem resoldre el conflicte territorial mantenint l’status quo.